Cos desagraït

Des de fa temps estic veient que el meu cos i jo no ens entenem.

Jo crec que no deu tindre cap queixa de mi. No fume en llocs públics ni de privats, no bec per damunt dels nivells permesos, menge peix amb omega-3, cinc peces de fruita i de verdura diàries, prenc iogurts amb bifidus per allò de la regularitat, faig exercici físic, no massa eh!

A canvi ell, què fa per mi?. M’han fet una anàlisi de sang i m’hi ha eixit colesterol. Del llit m’alce cansat i de mala llet. La darrera vegada que vaig renovar el carnet de conduir em digueren que havia perdut oïda. La vista la tinc més cansada que jo. Cada vegada necessite més imaginació per a poder pentinar-me. De l’esquena, no en parlem.

Ara tinc una bàscula de bany d’aquestes que et diuen els percentatges de greixos, de líquids, de músculs, d’ossos, etc… Resultat: la cosa està molt malament, no hi ha cap d’aquests valors que no siga dolent.

Preguntes:

- Què ha passat? O què està passant?

- Per què ha fet tan mal ús de tot el que li he donat al llarg de tots aquests anys?

- Què més vol aquest cos desagraït?

- Per què m’acaba de vindre al cap la paraula Estat?

Que cabr...!

Tot treballador, en algun moment de la seua vida laboral ha tingut alguna cosa que demanar als seus caps: un augment de sou, un canvi d'horari, un permís, etc.

Que es facen peticions és normal, que es concedisquen no ho és tant, però que no hi haja ningú a qui fer-les o millor dit, que sí que n'hi haja però que s'amague, és la repanoja (per no escriure allò que estic pensant). Doncs això últim és el que t'ocorrerà si ets un mestre d'escola de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, vols demanar alguna cosa i vas a la Direcció General de Personal sense tenir-hi un amic que t'hi fique a dins.

Un conserge que compleix molt bé les ordres que li han donades, te tallarà el pas i no passaràs de la porta, on et diran que demanes per escrit una audiència i que t'escoltaran si ho estimen convenient.