dimecres, 30 de març de 2011

Necessitem un compta-paraules


Sempre m'ha semblat que la natura ens ha donat massa paraules per a una vida tan curta. No em referisc a que hauríem de tenir un vocabulari reduït, sinó que hauríem de tenir un numero limitat de paraules. Una mena de comptador que al arribar a zero, ens tornàrem muts. D'aquesta manera ens cuidaríem de no malbaratar-les, fotent amb les nostres estupideses a les persones que ens envolten.

És clar que aquest no és el meu cas
Supose que del que vull parlar, ja se n'haurà dit tot, però a mi també m'agrada malbaratar paraules, ni que siguen escrites. El que vull exposar és un tipus de conversa que em fa bullir la sang, encara que semble exagerat. Aquesta és la conversa d'ascensor. Com ara:

Escenari: L'ascensor (lògicament).
Durada: Tres o quatre pisos (depenent del subjecte de torn).
Freqüència: Quatre o cinc vegades per setmana (mai he comprés com funcionen les casualitats).
Diàleg:

— Què a veure si ens donen de dinar, no? (No hi ha ningú a casa fent el dinar i el veí ho sap però ha de fer la pregunta)
— Doncs sí. (Mentida)
— Han dit que canviarà l'oratge.
— Sí? (Una altra mentida. Se me'n fot que canvie l'oratge)
— És que ja toca, perquè el que fa no és normal.
— No. (I jo què sé...)
— Ja he arribat. Bé, fins ara! (Ja era hora)
— Fins ara! (Fins mai) Ves-te'n a fer la mà! (Dit açò últim en veu molt molt baixa, que jo sóc molt educat).
(Convé no respondre molt ràpid, per tal de que la conversa no arribe als esports, quatre pisos donen per a molt)

No trobe la manera d'evitar aquest martiri, duent-me bé amb els veïns alhora. Cap idea?

diumenge, 27 de març de 2011

Carnaval. Relats conjunts.



Proposta per a Relats Conjunts

—El que faltava! Ara m'estic cagant. Anem a buscar un bar.
—No dic jo, si farem tard.

dissabte, 26 de març de 2011

Vespre de teatre


Ahir vaig anar a veure la representació teatral "Poseu-me les ulleres". Muntatge inspirat en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés, ens narra retalls de la vida del poeta contats en primera persona, alternats amb el recital d'una mostra dels seus poemes, a més de cançons i la projecció d'entrevistes als seus fills i amics.

Una obra molt recomanable per al que vulga conèixer els aspectes més rellevants de la vida del poeta i el seu sentiment valencianista, que ja no veia clar el camí que havia encetat el País Valencià en la transició espanyola.

La representació em va a agradar molt, tot i que em van entristir les conclusions que se'n trauen.

I aprofitant l'ocasió, açò va per al futur president de la Generalitat que ja sabem qui serà:

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
                      (Vicent Andrés Estellés)

dilluns, 21 de març de 2011

Fent amics

Tot i sabent que no em llegeixen i si em llegissen, de segur que no farien cas, en un post anterior, demanava a la Generalitat Valenciana que deixaren de fer campanya a favor del PP, ja que aquest partit ja té les eleccions guanyades.




Per la mateixa raó, hui demane al PSPV que deixen de tirar-li una maneta al PP, que ja n'hi ha prou. Primer van ser les tanques de les taronges podrides. Després lleven les de les taronges i en posen, d'altres amb  faltes gramaticals. I ara, el ministre de la presidència Ramón Jauregui va dir aquest cap de setmana a Castelló, on va anar per recolzar les candidatures socialistes, que el País Valencià és una "tierra hostil". Fent amics.
  

dimecres, 16 de març de 2011

Un altre insult a la intel·ligència dels valencians


Dilluns passat la Fundación Agua y Progreso de la Generalitat Valenciana va presentar una campanya electoral a favor dels transvasaments de L'Ebre i del Tajo, que amb dues falques ve a dir que 500.000 i 180.000 llocs de treball depenen respectivament de l'existència d'aquests transvasaments, la qual cosa és inversemblant siga com siga.

Com a ignorant en la matèria, no sé si els transvasaments són necessaris o no. Tinc clar que l'aigua ho és, però no sé si aquesta és l'única solució.

Però el motiu d'aquest post és un altre. El motiu és demanar a la Generalitat que s'abstinguen de fer falques com aquestes, que no calen, és més, que no facen cap campanya, que el PP tornarà a guanyar. Així ens estalviaran diners a tots i a l'endemà de les eleccions, els valencians no quedarem com a imbècils.

diumenge, 13 de març de 2011

197è joc literari. Li ho perdone tot.

Aquesta és la meua participació en el 197è joc literari proposat per Jesús M. Tibau.


Li ho perdone tot. M'estimava tant la seua presència que li ho perdone tot. Recorde el dia que em va trobar en aquell jardí i vaig sentir la calentor de les seues mans eixugant les gotes de pluja que havien mullat la meua coberta. Com m'agradaven les seues carícies al passar els meus fulls, la llum dels seus ulls il·luminat-me cada línia, aquella olor delicada quan em cenyia contra el seu pit al temps que somiava amb alguna de les meues històries d'enamorats. Li perdone totes les vegades que em va abandonar damunt de la tauleta de nit, per a anar-se'n amb les amigues, doblegant-me un full per un cantó. Li perdone que un dia m'escriguera en una guarda, el número de telèfon d'un xicot que acabava de conèixer. Fins i tot li perdone, ara que no sóc més que un grapat de cendra, que no em retornara la llibertat i que em venguera a aquell llibreter de vell que angoixat pels deutes va calar foc la seua llibreria per tal de cobrar l'assegurança.

dimarts, 8 de març de 2011

Com dues gotes d'aigua



Aquesta és la Shakira
Aquest és en Rodolfo

En Rodolfo Burgos és un xic xilé que s'ha fet famós en un concurs televisiu, pel seu gran paregut amb la Shakira.
A simple vista, la veritat és que són clavats tots dos, però si et fixes bé els hi trobaràs algunes diferències.




A aquests dos no els trobaràs cap diferència

dimecres, 2 de març de 2011

Fes-li un petonet a l'oncle



L'últim muntatge del Grup Artístic Voina, famós per les seues provocacions ha consistit a besar dones policies desprevingudes, mentre algú enregistra l'escena.

A això, que estan donant com a noticia curiosa per la gosadia d'aquest col·lectiu, jo no li veig cap mèrit. És fàcil, potser agradable fins i tot, besar una dona policia, però a veure qui té collons de fer-li un petó a un guàrdia civil amb bigot.