dilluns, 27 de juny de 2011

La tomografia. Relats Conjunts.

Aquesta és la meua aportació per a Relats Conjunts.



—Passe i assega's, per favor. Li he fet venir perquè aquest matí hem rebut els resultats de la tomografia que li van fer la setmana passada a la Clínica Da Vinci, els quals confirmen les sospites que teníem. Vosté pateix la síndrome de la personalitat amagada.
—Com?... què? I açò és greu doctor.
—No. No s'amoïne que no és res. Fins i tot alguns col·legues meus no consideren aquesta síndrome com a malaltia.
—I aquestes proves són fiables. És que em sembla que fer una tomografia en un paper i amb una ploma antiga no serà molt de fiar.
—Al contrari, la Clínica Da Vinci és una de les més prestigioses en el diagnòstic per imatge, sàpiga que duen més de cinc-cents anys fent aquest tipus de proves. El fet de fer-les d'aquesta manera és per garantir que els pacients no en rebran cap tipus de radiació que els perjudique.
—Llavors, quin tractament hi ha per a açò que tinc. Pastilles...
—No, no n'hi ha res i a més no cal cap tractament. És una anomalia, per dir-ho d'alguna manera, molt freqüent entre la gent mediterrània. Consisteix bàsicament, en que qui la pateix, darrere d'un aspecte seriós i de caràcter quadriculat, hi ha una persona que fa broma de tot i fins i tot és capaç de riure de si mateixa, és a dir, d'un tarannà més bé arrodonit. L'única cosa que cal fer és no deixar que la personalitat seriosa i assenyada amague la destrellada.
—Llavors, de donar-me la baixa per una setmaneta, ni en parlem, no doctor?

dissabte, 18 de juny de 2011

El rei cuiner o Canviant les coses per que tot seguisca igual


—Us llepareu els dits.
El rei del Marroc Mohamed VI s'ha posat a cuinar. En veure que el seu poble començava a queixar-se públicament, cansat de menjar sempre el mateix bullit i abans de que passara com a les cases veïnes, ha dit, —Si us heu cansat del bullit, no us preocupeu, farem una paella.

Pensat i fet, ha anat a la Plaça del Mercat de València i ha comprat una paella. Ja a la seua cuina, l'ha posada al foc i ha anat afegint-hi els ingredients. Però què ha fet? En comptes d'oli, pollastre, conill, baquetes, bajoques, garrofons, pimentó, arròs, uns bris de safrà i una miqueta de romaní, ha ficat a la paella els mateixos ingredients amb què feia el bullit.

Enllestida la seua creació culinària, l'ha presentada i ha anunciat que organitzarà una gran degustació per a que el poble li done el vist i plau. El que ha tret sembla un paella, és de ferro i té dues anses, però, quina desil·lusió, en tastar-ho ens adonem de que fa gust al mateix bullit de sempre, perquè és el mateix bullit de sempre. Això sí, amb forma de paella.



dijous, 16 de juny de 2011

La mentida. Col·laboradora necessària.


En assabentar-me de la noticia de que l'Audiència Nacional havia admès a tràmit una denúncia contra Emilio Botín i onze més de la seua familia, de la Fiscalia Anticorrupció per frau fiscal en haver ocultat uns comptes en Suïssa, he anat a ampliar-la a internet, però com el Google tot ho barreja, m'ha eixit un article en què es parlava d'una visita que Zapatero li havia fet a Botín a casa seua. Allí es recull part de la conversa que tots dos van mantenir.

Zapatero li va dir a Botín coses com aquestes, “El éxito del Santander representa el éxito de España” i “Tienes mi apoyo, el de mi Gobierno y, lo sabes, el de toda la población”. I Botín li va llançar, entre d'altres, aquesta flor, “Estás haciendo un gran trabajo en Economía. Soy optimista respecto a la economía española a corto y a largo plazo”.

El sorprenent del cas és que açò va passar el 6 de Setembre de 2007, quan tothom menys per suposat Zapatero, ja parlava de crisi. Podíem pensar que les dues vesprades d'economia d'en Jordi Sevilla no foren suficients i que Zapatero s'equivocà en no preveure la que se'ns venia al damunt. Però no, ja sabem que l'actual president menteix, igual que ho va fer Aznar i igual que ho va fer González. Açò sembla que és inherent al poder polític. I Botín? Aquest home serà tot el que vulgueu menys tonto, tenia que saber que l'economia aniria de mal en pitjor i a més ho faria a tota velocitat, per la qual cosa, hem de concloure que és un mentider. Serà que la mentida també és inherent al poder econòmic?, o més bé serà, que la mentida és necessària per a arribar a tenir èxit en la política o en l'economia?

dijous, 9 de juny de 2011

Aplicació pràctica de la teoria de la probabilitat

Ahir el president del Congrés dels Diputats, José Bono va proposar canviar el reglament de la cambra per tal de fer els plens de dos dies en comptes de tres com és ara. Això vol dir, per a que ens entenguem, treballar menys.

Han sigut moltes les veus que s'han sentit criticant aquesta mesura, fins i tot des de dins del mateix Congrés, dient que amb la que està caient això seria impopular. No els falta raó, ja tenen fama els polítics de malfeiners, com per a que damunt ara parlen de tenir un dia de festa més.

Tanmateix, jo no ho veig tan malament i explicaré per què. La meua teoria sobre l'existència dels polítics és que els tenim com a un càstig diví, perquè quan els humans érem dinosaures, ho vam fer molt malament. Llavors, com que és una cosa de la qual no ens podem alliberar, el que sí podem fer és amortir els seus efectes.

La teoria de la probabilitat, aplicada al cas que ens ocupa diu, que la probabilitat de que un succés —putada actuació de polític sobre la gent de bé— ocórrega és el quocient de dividir el nombre de casos favorables al succés —dies de treball— per el nombre de casos totals que pot haver-hi —365 dies a l'any—. Doncs bé, disminuint el nombre de dies que els diputats van a la feina, menys probabilitat hi ha de que treuen una llei que fota algú.

Si a més tingueren el bon criteri de retallar-se el sou proporcionalment a aquesta disminució de dies de treball, crec que podríem pensar que ara sí que anem pel bon camí.

Que yo sepa, yo no he dicho nada de rebajar el sueldo. ¿Eh?

dimecres, 8 de juny de 2011

dimarts, 7 de juny de 2011

La grandària sí importa

Tota la vida ens han estat dient que la grandària no importava. Jo sempre m'he pres aquesta sentència amb dubtes sobre la seua veracitat. Potser que qui diu això no siga sincer i ho diga per a que la parella pròpia es conforme amb el que hi ha i no busque altres grandàries. També pot ser que ho faça, amb finalitat social i sense ànim de lucre, com a un missatge dirigit allà on l'escassesa omple els consultoris dels psicòlegs.

El fet de que no es deixe de parlar del tema, va en contra de la teoria de la no importància. Fins i tot, es parla de que segon siga la seua procedència, pot ser més o menys gran. Per exemple, es diu que la valenciana i la catalana són de les més grans. També hi ha qui diu que com l'espanyola, la grega o la portuguesa no hi ha cap, tot i que la bona fama la tenen més al sud on hi ha gent de pell bruna. Per contra més al nord, com els francesos i alemanys, la tenen més petita.

Que s'han dit moltes mentides sobre les grandàries pròpies és un fet, tant que a hores d'ara no sabem ben bé quines són les mides reals vigents i actualitzades.

Per altra banda, Rajoy, que ja es veu com a proper amo de l'INE i del CIS, vol anar omplint les taules de dades dimensionals, i li ha demanat a Zapatero una reunió que, per poder comprovar visualment i mútua les seues grandàries, cal fer-la a calçó llevat.

Per tot açò, ara estic convençut i ja no em cap el menor dubte de que la grandària sí importa. Eh!, del deute, s'entén.

dilluns, 6 de juny de 2011

Una miqueta d'ajuda

Duia un temps jugant aquest partit de tenis vital, a la meua manera. Malgrat els consells que em donaven, jo insistia en jugar-hi així. Jugar contra tres contrincants alhora i amb tres pilotes diferents. Fins ara creia que estava dominant el partit, potser des de la meua banda no veia bé el marcador. Hui m'hi he fixat bé per tal de veure la puntuació i m'he assabentat de que anava perdent. Bocabadat per la sorpresa no m'he adonat de que les tres pilotes en joc, es dirigien directament a la meua cara. Dels impactes he caigut al terra. Quan he pogut recompondre la figura, he anat a demanar al jutge poder jugar només contra un dels meus rivals o, si més no contra dos. El jutge m'ha dit que a meitat del partit no es podia canviar ni les regles ni els jugadors, però que podia retirar-me si no estava en condicions de seguir jugant.

Però jo no vull rendir-me. Jo només vull un miqueta d'ajuda.

divendres, 3 de juny de 2011

Aquesta entrada no fa gràcia

Quan vaig començar el blog, volia parlar de les coses que no m'agradava com són, com estan o per on van. Després vaig adonar-me que parlar sobre fets que m'ocorrien o sobre noticies curioses, tampoc no estava malament.

La redacció mai no se m'ha donat bé. No tinc el do de saber contar coses d'una manera interessant i he hagut de fer servir l'ironia i l'humor per intentar conservar la dignitat als meus escrits. Però hui vull parlar d'un assumpte que no admet cap ironia ni humor i no sé com ho faré.

És tracta d'un informe que vaig llegir fa un parell de dies i que parlava sobre les conseqüències que la pujada dels preus dels aliments provocada per les maniobres dels especuladors sense escrúpols, per tal d'amassar diners, té sobre l'agreujament de la fam als països més pobres. Tothom sap que l'avarícia d'aquesta gent no té límits. Però el que realment em va fer bullir la sang és que sembla que algunes entitats financeres, incloses caixes d'estalvis molt conegudes, que se suposa que han de tindre una labor social, aprofiten l'ocasió per a tractar de captar diners oferint als seus clients la possibilitat d'invertir en aquesta cova de lladres.

Tot açò en presència dels governs del G8, G20 o el G que siga, que fent el paper de convidats de pedra, no fan res per evitar aquests actes que mereixerien el qualificatiu de crims contra la humanitat.