Era clar que això, jo ho feia per amor al meu país. Acceptar el càrrec de primer ministre en aquestes circumstàncies tan difícils no era un plat del gust de ningú. Però la pàtria em necessitava i jo no anava a negar-li la meua ajuda desinteressada. Per això quan m'ho van proposar, sense dubtar vaig dir que sí. No hi havia temps a perdre, ràpidament juraria el càrrec i tot seguit em posaria a treballar i em deixaria la pell en tan noble tasca. Només hi havia un parell de qüestions que em neguitejaven i em llevaven la son, la primera era, quants diners guanya un primer ministre grec? i la segona, al final dilluns es fa pont o no?
I dietes? paguen dietes?
ResponEliminaI la jubilació? En bons alemanys, no?
ResponEliminaA quella hora si mangia, qui? Dobbiamo usare la cravatta per lavorare?
ResponEliminaLi podré dir Ambrosio al meu xofer?? És que sempre m'ha fet il·lusió!
ResponEliminaMalgrat tot, vull creure (crec) que no tots s'hi posen amb les mateixes perverses idees al cap. Estic convençut que n'hi ha disposats a treballar pel (seu) país.
ResponElimina* comentari patrocinat per brie d'esperança *