Ens van convidar a dinar i acceptàrem. El dinar no va estar malament, tot i que no poguérem demanar el que volíem, però com que estàvem convidats, ens va semblar bé que fos així.
Ens adonàrem que alguna cosa no havíem entés en acceptar el convit, quan escoltàrem el cap del grup, que duia el paper del compte en la mà. Escolteu-me un moment! Com ho fem?
Sí, un home com jo, que parla una llengua no acceptada a la UE està en el convit de plat, però hi ha caragols que ens escapem de la taula.
ResponEliminaVicent
És com un regal enverinat , aquest convit...
ResponEliminaAixò està a la lletra petita? Jo pensava que estava molt clar...
ResponEliminaHi ha invitacions que no s’han d’acceptar
ResponEliminaUn dinar que ens costarà de pair.
ResponEliminaPitjor és creure que et fan un gran favor convidant-te.
ResponElimina