 |
| Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961 |
De tornada, duia una mesura de xurros i un got de xocolata que havia demanat en una paradeta que munten els diumenges a l'esplanada. Per tal de llevar-se la desagradable sequedat de la boca, ja havia començat a esmorzar pel carrer sense esperar a arribar a casa. Pel camí es va topar amb l'aparador d'una joieria i es va quedar mirant les joies, sobretot les que duien diamants —no apuntava baix aquesta xoni renegada—. De sobte es va fixar en la seua pròpia imatge reflectida en el cristall. Tenia bon aspecte. Ningú haguera dit que havia estat ballant tota la nit. Sense dubte els tripis que li havia passat un amic eren realment bons. Ni tan sols s'havia despentinat. Però aquella musiqueta de violins que se li havia clavat al cap... Va jurar que no tornaria a anar a Vivaldi's —el pafeto de moda on es feia música clàssica en viu—, per molt que fos, aquest local, l'últim entre la gent pija de Nova York.
