La dona, una vídua de guerra, o més bé de postguerra, s'endinsa en el camp de dacsa. Camina sigil·losament, mira de no trobar-se amb el guarda, que ja la coneix. De sobte, darrere d'una filera de canyots, es topa amb un home que omple un saquet amb les panotxes que va arrancant hàbilment amb una sola mà. Respira, no és l'amo del camp, però l'inquieta veure-li una bocamànega dins de la butxaca de la jaqueta —els mancs li fan por des que era xicoteta—. Pensa d'anar-se'n, però ja és massa tard. L'home l'ha sentida, dona un tomb i en veure's les cares, comencen a cridar tots dos d'espant.
—Collons! Quin esglai m'ha pegat!
—Esglai el que m'emportat jo!
—Però dona, a qui se li acudeix acostar-se sense fer soroll?
—Això vostè, que està ací amagat, fent ves a saber què...
—No, si encara voldrà tenir raó...
—Mire, sap què li dic?, que no vull discutir. Me'n vaig. Faré com que no l'he vist.
—Au, doncs! Jo faré el mateix.