Gravamen

—A veure si sé explicar-li-ho, doctor. Fins ahir em trobava la mar de bé, no em feia mal res, i del que va del dia a la nit, que em trobe cansat, tinc febre, marejos, taquicàrdies, em fa mal la panxa, he perdut vista de prop i fins i tot m'ha caigut una dent.

—Vaja! Li ha pegat fort, eh?

—Però doctor, no serà greu?

—Això és no res.  És tracta d'una síndrome corrent en aquests dies. En tenim la consulta plena d'afectats. En uns dies s'haurà acostumat a aquest nou estat de salut. Si vol prendre's alguna aspirina, és tot el que pot fer.

—Què és, alguna infecció?

—Res d'infeccions, home! És molt fàcil. Vostè va comprar loteria de nadal i no li ha tocat, m'equivoque?

—Però què diu? Si ni tan sols me'n tornen els diners...
—Doncs, hisenda se li ha endut el vint per cent de la salut.

Dèficit tarifari

Des d'allò, la vida li va canviar. La primera cosa que va fer quan li tocà la grossa de nadal, fou encedre totes les bombetes de la làmpada del menjador. 

Relats Conjunts. Impediments.

Participació en Relats Conjunts

—Què passa ara! Que no t'agrada? Vols bescanviar-lo?
—No, no! No és això.
—Els diners no els tornem, eh?
—Que no! Que no!, que no vull tornar-lo. És que se us ha oblidat llevar-li l'alarma del coll, i no hi ha manera d'eixir del mercat sense que sone la sirena.

El gat català de J.A.Monago

Ho va fer tot d'una manera molt subtil. Passet a passet, amb moviments quasi imperceptibles, s'apropava al pardalet. De tant en tant, s'aturava i mirava cap a dalt dissimulant, mantenint la presa confiada. Després, molt sigilós continuava l'aproximació. Ningú s'ho esperava, amo i pardal es van sobtar, quan el gat va saltar i contra tot pronòstic els va llançar dues preguntes.

Tasques matinals

No ha clarejat encara, però en Joaquim ja pensa a llevar-se. Han passat tres anys i encara no ha perdut el costum de matinar, i això que no ha de fer-se el llit, ni tampoc preparar-se el desdejuni, ni planxar-se la roba. Clar, que hui no és festiu, i ha d'arreplegar els cartrons i anar-se'n ràpid, prompte obriran la sucursal.

Corbes perilloses (cont.)

En sentir allò, va fer un sospir d'alleujament. No tenia intenció d'acceptar la proposició d'aquella noia, però es sentí amb l'obligació de ser cortés amb ella. Segur que m'ho passaria molt bé amb tu, però potser un altre dia, que hui és tard i estic una mica cansat. La noia va fer un gest de decepció per la negativa, no va insistir-hi, però li demanà que li fera el favor de dur-la a València, a aquelles hores ja no tenia esperances de trobar-hi cap client en condicions òptimes. Ell va dubtar un instant, però com que no se li acudia cap excusa convincent, va llevar el segur de la porta i ella va pujar al cotxe. Duia una roba realment cridanera, sobretot una faldilla que no faria més de d'un pam. Bocabadat va iniciar la marxa, pensant en que la seua maleïda timidesa l'havia guanyat la partida una vegada més. L'ensurt ja havia passat, poc a poc anava recuperant el ritme cardíac quan, de sobte, ella li va dir que anara amb compte que venia un revolt molt perillós. Un corrent fred va recórrer el seu cos des dels peus fins el cap. Es va quedar mut i paralitzat. No gosava preguntar res per por a la inquietant resposta que no volia sentir. Ella va insistir: Que no veus els senyals? Vols deixar de mirar-me les cuixes i estar més atent a la carretera?