dilluns, 29 d’abril del 2013

Les mandonguilles de bacallà

El xiquet duu un entrepà de mandonguilles de bacallà per a esmorzar. Li agraden molt les mandonguilles de bancallà. La seua mare les fa boníssimes, les acompanya de tomata fregida. Si en sobren del sopar, li les posa per a esmorzar a l'endemà.

La missa s'esta fent massa llarga amb l'entrepà a la butxaca del guardapols. És quaresma i el capella parla de la importància del dejuni i de l'abstinència dels divendres. El xiquet no pensa més que en el seu entrepà embolicat en paper de manila.

Sense poder resistir-se més —tampoc és que hi faça molt d'esforç—, comença a mossegar l'objecte del seu desig. Primer a mossets xicotets, però a mesura de que va salivant, augmenten els mossos, tant en grandària com en freqüència.

—¡¿Qué hace usted?! ¿No sabe usted que en la capilla no se puede comer? —la veu de don Jesús sona com un tro anunciant una bona tempesta. 

Es tem el pitjor i busca ràpidament una eixida que no troba. No pot negar el que esta fent, el tros de pa que no s'ha menjat per falta de mescla —la mare té el costum de no tallar el pa del tot perquè no es trenque— li ix de la butxaca desvergonyit .

—¿Que había en el bocadillo?

—Albóndigas, don Jesús.

—Además albóndigas. ¿Qué le parece? ¿Usted no sabe que los viernes de cuaresma es obligatorio abstenerse de comer carne?

—No eran de carne, eran de bacalao.

—¡Cállese! No me replique. Esto es una falta de disciplina grave i lo pagará. Lo que queda de semana se quedarà castigado sin recreo.

Al xiquet, el càstig imposat li sembla just. Podia haver estat pitjor, i al cap i a la fi quan és divendres, ni que siga de quaresma, poca setmana queda.

11 comentaris:

  1. Ja me'l veig endrapant tots els divendres, perquè total, què és perdre's un dia d'esbarjo al costat de menjar el que més li agrada en el moment que vol?

    ResponElimina
  2. quin càstig més dur no? aquest mossén sembla que no sap quin dia viu

    ResponElimina
  3. Jo prefereixo els bunyols de bacallà, tant per tant!

    ResponElimina
  4. Les mandonguilles de bacallà, bé s'ho valien...

    ResponElimina
  5. O don Jesús anava una mica despitat o també li agradaven les mandonguilles i se'n va fer càrrec de la debilitat humana

    ResponElimina
  6. Amb aquest nom del capellà el càstig no podia ser molt greu i -amb l'ajuda de la distracció pel fet- al noi li va sortir rodó...el pròxim de sobrassada o pa amb tomàquet ben mullat d'oli i un bon tros de formatge maonès que olori bé!! jejje

    Aferrades!

    ResponElimina
  7. Com que el xiquet sabia qui tallava el bacallà a l'escola, de manera astuta "ba callar".

    Magnífic relat. M'ha fet entrar gana, em vaig a fer un entrepà.

    ResponElimina
  8. A mi també m'has fet venir gana... amb aquestes mandonguilles de bacallà. Crec que valien el càstig... no?

    ResponElimina
  9. Magnífic.
    Si té la mateixa sort amb tots els càstics està salvat!

    ResponElimina
  10. Em sembla que aquest don Jesús no és massa dur, eh? ;-))

    Noi, has descrit les mandonguilles d'una forma... que m'ha entrat una ganaaaaaaa!!

    ResponElimina