Carril per a persones que van a peu, ja!

Al principi dels temps les persones caminaven per les voreres amb tota tranquil·litat i vivien en equilibri amb el seu entorn.

Després arribà la bicicleta i aleshores hagué de classificar a les persones en vianants i —persones que van a peu— ciclistes, —persones que van en bicicleta—. A aquestes últimes se les havia de protegir de un tercer tipus, dels conductors que són els que van en cotxe.

Per a protegir els ciclistes dels conductors es van inventar els carrils bici, —on només podien anar les bicicletes— que havia que fer-los llevant-los un tros de vorera als vianants. Les bicicletes creixien i es multiplicaven i amb els carrils bici ja no hi havia  prou. Llavors aquests vehicles començaren a envair tota la vorera. De mica en mica l'espai útil del vianant es redueix.

Com les coses sempre tendeixen a empitjorar, ara ve la ministra Pajín i diu que des d'ara en davant està prohibit fumar en espais tancats. Els amos de bars i restaurants posen el crit al cel, i diuen que això no pot ser, que la gent ja no vol anar al bar si no es pot fumar una cigarreta mentre es pren un café, que els baixaran els ingressos i hauran de plegar.

Però algú del ajuntament diu:

—Per què no els deixem que munten terrasses al carrer? La gent podrà fumar i nosaltres recaptar més per les terrasses.

I què passa? Doncs que el poc espai que li quedava al vianant a la vorera se l'enduen les terrasses.

I al pobre vianant no li queda una altra cosa que demanar: Carril per a persones que van a peu, ja!