—Mama, he perdut la nena, he perdut la nena! —El xiquet cridava mentre sa mare, desesperada en no poder creuar el carrer fins que deixaren de passar cotxes, no entenia o no volia entendre el que escoltava.
Als anys seixanta, els xiquets podien jugar al carrer, anar a fer algun encàrrec dels pares i també, anar a escola sols, sense cap perill. Només calia cuidar-se dels cotxes, que eren molt pocs als barris obrers de la perifèria. Per això, la mare acompanyava els dos fills i els ajudava a creuar la carretera—com en deien—, únic carrer amb trànsit que separava sense cap pas per a vianants, les dues zones segures entre casa i el col·legi. Encomanant al major, que amb sis anys ja li semblava prou responsable, mirar per la seua germaneta.
Aquella vesprada, en eixir de l'escola, el xiquet va tindre una idea:
—Jugarem a una cosa. Ves tu per ací i jo aniré per allà, rodejarem les cases i ens trobarem a l'altre cantó. Veuràs que divertit.
La xiqueta no va entendre ben bé el pla i es va perdre. Per sort, en aquells anys tothom es coneixia i una dona que la va reconéixer, la va acompanyar fins a sa casa.
Han passat molts anys i ara, després de haver hagut d'enterrar-la prematurament, dubta en si haver-la portat a l'hospital aquell matí fou l'única cosa que podia fer per salvar-la. S'imagina els pares que, des del més enllà, diuen:
Ai!, Joanet. Has tornat a perdre la nena.
