dissabte, 6 de desembre de 2014

Reincident

—Mama, he perdut la nena, he perdut la nena! —El xiquet cridava mentre sa mare, desesperada en no poder creuar el carrer fins que deixaren de passar cotxes, no entenia o no volia entendre el que escoltava.

Als anys seixanta, els xiquets podien jugar al carrer, anar a fer algun encàrrec dels pares i també, anar a escola sols, sense cap perill. Només calia cuidar-se dels cotxes, que eren molt pocs als barris obrers de la perifèria. Per això, la mare acompanyava els dos fills i els ajudava a creuar la carretera—com en deien—, únic carrer amb trànsit que separava sense cap pas per a vianants, les dues zones segures entre casa i el col·legi. Encomanant al major, que amb sis anys ja li semblava prou responsable, mirar per la seua germaneta.

Aquella vesprada, en eixir de l'escola, el xiquet va tindre una idea:

—Jugarem a una cosa. Ves tu per ací i jo aniré per allà, rodejarem les cases i ens trobarem a l'altre cantó. Veuràs que divertit.

La xiqueta no va entendre ben bé el pla i es va perdre. Per sort, en aquells anys tothom es coneixia i una dona que la va reconéixer, la va acompanyar fins a sa casa.

Han passat molts anys i ara, després de haver hagut d'enterrar-la prematurament, dubta en si haver-la portat a l'hospital aquell matí fou l'única cosa que podia fer per salvar-la. S'imagina els pares que, des del més enllà, diuen:

Ai!, Joanet. Has tornat a perdre la nena.  

8 comentaris:

  1. Al menys la primera pèrdua va tenir solució. La segona, malauradament és definitiva.

    ResponElimina
  2. Ai, Joanet, que em fas venir les llàgrimes als ulls...

    Em recordes un cop que jo vaig arribar a casa sense la meva germaneta petita, no l'havia perdut, no... només me l'havia descuidat al cole. Em van fer tornar, clar i la vaig trobar ja l'última, només ella i la mestra. Per sort, no hi ha segona part de la història.

    ResponElimina
  3. Pobre, a més de la pena que ja deu tenir, només li falta que el facin sentir culpable...

    ResponElimina
  4. I què més podia haver fet? Segur que després d'haver-la perdut el primer cop en va tenir sempre cura. Però hi ha coses que escapen de les nostres mans.

    ResponElimina
  5. un conte tendre i entranyable que m'ha agradat molt

    ResponElimina
  6. Molt dura, aquesta història. La primera pèrdua esdevé un símbol de la segona.

    ResponElimina
  7. si be en el primer cas podria tenir certa culpa....en aquest segons dubto molt que hagués pogut fer res més.

    ResponElimina
  8. Buf, malauradament no sempre hi ha un final feliç

    ResponElimina