El xiquet duu un entrepà de mandonguilles de bacallà per a esmorzar. Li agraden molt les mandonguilles de bancallà. La seua mare les fa boníssimes, les acompanya de tomata fregida. Si en sobren del sopar, li les posa per a esmorzar a l'endemà.
La missa s'esta fent massa llarga amb l'entrepà a la butxaca del guardapols. És quaresma i el capella parla de la importància del dejuni i de l'abstinència dels divendres. El xiquet no pensa més que en el seu entrepà embolicat en paper de manila.
Sense poder resistir-se més —tampoc és que hi faça molt d'esforç—, comença a mossegar l'objecte del seu desig. Primer a mossets xicotets, però a mesura de que va salivant, augmenten els mossos, tant en grandària com en freqüència.
—¡¿Qué hace usted?! ¿No sabe usted que en la capilla no se puede comer? —la veu de don Jesús sona com un tro anunciant una bona tempesta.
Es tem el pitjor i busca ràpidament una eixida que no troba. No pot negar el que esta fent, el tros de pa que no s'ha menjat per falta de mescla —la mare té el costum de no tallar el pa del tot perquè no es trenque— li ix de la butxaca desvergonyit .
—¿Que había en el bocadillo?
—Albóndigas, don Jesús.
—Además albóndigas. ¿Qué le parece? ¿Usted no sabe que los viernes de cuaresma es obligatorio abstenerse de comer carne?
—No eran de carne, eran de bacalao.
—¡Cállese! No me replique. Esto es una falta de disciplina grave i lo pagará. Lo que queda de semana se quedarà castigado sin recreo.
Al xiquet, el càstig imposat li sembla just. Podia haver estat pitjor, i al cap i a la fi quan és divendres, ni que siga de quaresma, poca setmana queda.
