El capità del vaixell demanà a la tripulació que tingueren una miqueta de paciència, que les seues maniobres eren les correctes per a traure'ls d'aquella situació en que la nau estava mig enfonsada. No sé què li van veure en la mirada, que per primera vegada li hi van creure, i per primera vegada el capità no els va mentir. Molt aviat el vaixell s'enfonsà del tot i acabarem tots ofegats.
haha, que bo! I és que per enfonsar-se també cal "una mica" de paciència.
ResponEliminaMolts capitans de vaixell hi ha que no saben com reflotar les naus. El pitjor és que es pensin que poden, però encara les facin anar a pitjor.
ResponEliminaEspero que l'al·legoria no es faci realitat.
ResponEliminaQuè penós que la tripulació no sabés nedar!!
ResponEliminaBon dia!
Bessets.
Bon la idea de la lluneta.... vinga espavileu-vos en aprendre a nedar que això pinta xungo!!!
ResponEliminaBon dia!!!
I les rates? Les rates es van escapar?
ResponEliminaEls músics del Titànic no deixaren de tocar.
ResponEliminaestem fotuts fins i tot quan ens diuen la veritat
ResponEliminaM'ha semblat percebre que aquest relat era així com al·legòric o parabòlic d'alguna altra situació... però deuen ser imaginacions meves.
ResponEliminaPitjor aquells capitans que se'n van, fent veure que han caigut a una barqueta de salvament, mentre la nau se'n va a pique....Com a mínim aquest era sincer.
ResponElimina