diumenge, 25 de març de 2012

L'evidència

Com que duia uns dies neguitós, va anar al jutjat per demanar un certificat de defunció de si mateix per tal de poder iniciar els tràmits pertinents.

El funcionari que el va atendre, es va mostrar molt estranyat. Li va dir que al seu lloc de treball les havia vist de tots els colors, però que amb disbarats com aquell no s'havia trobat mai, —No es pot certificar la mort d'una persona viva — li digué.

Ell va insistir en la seua demanda, dient-li que no es deixara dur per les aparences. Que si no era molta molèstia, mirara al registre i de segur que el trobaria, ja que no tenia cap dubte, pels indicis que hi havia, de que feia uns dies que havia passat a millor vida, i en aquelles circumstàncies no volia de cap manera, quedar-se sense soterrar.

El funcionari, convençut de que es trobava davant d'un de tants grillats que es mouen entre nosaltres, va decidir seguir-li el corrent preguntant-li què li feia pensar que era mort. Ell li digué que era evident, ja que en aquell últim mes li havien fet tres crítiques molt bones, li havien organitzat un homenatge i els seus quadres estaven començant a vendre's. 

8 comentaris:

  1. Ui, sí sí, les proves són clares. Quan passa això que et fan homenatge i que la teva obra es valora, és que t'has mort segur!

    ResponElimina
  2. És boníssim! :DDD

    Les proves són clares... però també podria dissimular, no?

    ResponElimina
  3. No li faltaven raons, no. Molt bo!

    ResponElimina
  4. No m'estranya que es pensés que era difunt!

    ResponElimina
  5. Boníssim!!! Ja veig la cara del funcionari, es devia quedar mort...

    ResponElimina
  6. Tens raó! Això que el món comenci a comprendre i valorar l'artista només pot passar després de mort. Quines coses!

    ResponElimina