dilluns, 10 de gener de 2011

Una altra vegada mirant cap a enrere

Me la van portar el Reis Mags i he començat a llegir-la. És l'última novel·la d'en Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos. Com que la història que ens relata se desenvolupa en la meua ciutat i nomena llocs molt coneguts i freqüentats per mi, m'ha passat com amb altres de les seues novel·les, m'ha fet posar el focus dels meus records en l'època de la meua adolescència i joventut, de quan era un estudiant.

No parlaré de la novel·la, la qual m'agrada i a la que no li cal cap comentari meu, sinó de la reflexió que em faig cada vegada que una lectura d'aquestes em fa mirar enrere.

No sóc dels que creuen que qualsevol temps passat fou millor, però no puc evitar sentir una mena d'enyorança sense conèixer-ne exactament el seu origen. Hi ha alguna cosa que teníem abans que ara no en tenim i no estic pensant en la joventut.

Si fa trenta anys ens hagueren dit tots els avanços tècnics, mèdics, socials, etc. que ens proporcionen el "benestar" del que gaudim ara, haguérem pensat que potser un dia aconseguiríem un estat semblant a la felicitat. No ha sigut així, però. Tenim moltes més coses, però moltes més necessitats.

Ja no sabem gaudir d'allò que no costa diners. Una conversa amb un amic,  un passeig amb la persona estimada, abans eren molt plaents per si mateixes, sense necessitar afegir-hi res. Ara les hem d'acompanyar amb anar a tal lloc que preparen uns gintonics molts bons i hi ha molt bon ambient o anirem a sopar a tal altre que és un restaurant amb molt d'encanto. No en parlem del cotxe, mòbil, ordinador, gepeesaemepetrés, teledeplasma, devedé, blurrai, etc.

Com podríem desprendre'ns de totes aquestes necessitats materials que ens costen tant satisfer i deixar només aquelles, les de les coses senzilles i que tenim al nostre abast?

No sé si he estat encertat en emprar la primera persona del plural o potser hauria d'haver emprat la primera del singular?

2 comentaris:

  1. La del plural, absolutament. Tots hi som posats en aquesta nova tendència social.

    D'altra banda però, el món segueix girant, com ha fet fins ara i com seguirà fent (almenys un tempos). Les coses canvien i res s'atura, per a bé i per a mal.

    És cert que hi ha coses que potser abans eren millor, però no m'agrada caure en aquest victimisme i prefereixo afrontar les coses tal i com estan venint i mirar d'adaptar-les tan com pugui a la meva manera d'entendre el món.

    Si no, correm el risc de caure en la marginació total, en uns barrufets rondinaires que sempre estarem recitant lletanies i cançons de l'enfadós de "antes tot era millor" (llegir amb veu de padrí).

    ResponElimina
  2. No Porquet. Com he dit no crec que abans les coses eren millors i tampoc no vull tornar enlloc. El que jo trobe a faltar d'aquells temps és la senzillesa amb la que vivíem. En posaré un exemple, per a citar-se amb algun amic, abans fixàvem data, hora i lloc, n'era prou. Ara diem: el dia que et vinga bé em crides i quedarem. Després de tot un seguit de cridades no hem sigut capaços de trobar una estona per a veure'ns. Què ha passat? Doncs que hem canviat la prioritat de les coses, ja no adaptem l'agenda a l'amic, sinó l'amic a l'agenda. El mòbil ens permet no comprometre'ns amb una data determinada i el resultat és que mai veurem a eixe amic si no ensopeguem amb ell, de casualitat, en un centre comercial.

    ResponElimina