dilluns, 11 de juliol de 2011

Realitat tossuda

Hui fa un any que a Catalunya va tenir lloc una gran manifestació arran de les retallades que el Tribunal Constitucional va fer d'un Estatut Català ja retallat. Aquella fou una manifestació tan multitudinària que hui alguns dels blogs que visite l'han recordat amb emoció. No he volgut fer-hi cap comentari, perquè l'única idea que ara tinc és desil·lusió. I com dir el que sent davant d'aquests companys tan emocionats?  És com quan visitem un malalt que sabem que no es curarà, perquè tot i volent veure algun tret positiu que ens faça somiar en una recuperació, les analítiques s'entossudeixen en demostrar-nos el seu empitjorament i no som capaços ni que siga d'esbossar un somriure davant ell.

No només no s'ha avançat res en un any, sinó que a la vista de la participació en la manifestació que va haver-hi ahir —molt  més baixa que la de fa un any—, o hi ha hagut clarament un retrocés en l'independentisme o allò de l'any passat va ser un miratge provocat pel revulsiu que suposava que el T.C. retallara un estatut que havia estat aprovat pels catalans.

Des del País Valencià, on aquestes coses. encara les tenim molt més llunyanes —els quatre gats que les tenim— no podem evitar desil·lusionar-nos davant d'aquests retrocessos.

Dit això, ànims!, somiar també és bonic.

9 comentaris:

  1. M'agrada aquest post. Jo sí que he passat a veure aquests blogs que esmentes i els he deixat comentaris tan desil·lusionats com podries haver deixat tu. I sap greu, però la realitat és la que és. Clarament l'any passat hi havia uns motius per sortir al carrer i la gent va respondre, potser molt més del que s'esperava, però tenia un sentit. Després d'allò i dels resultats electorals, l'independentisme (el del carrer, no el dels blogs) ha passat totalment a un segon pla, i qui diu un segon, diu un tercer o un quart pla. Ja no interessa a ningú, ningú no en parla, ni es debat, ni es proposa. Acabades les consultes, ja no hi ha res. Ara parlem d'altres temes, retallades que ens venen de casa nostra mateix, malestar general, atur... tot ens ve de casa mateix. No té massa sentit parlar d'independentisme, no? És una llàstima, però el poble no està per la labor. No ho estava l'any passat tampoc, eh, però això sí, quan ens toquen les pilotes, els catalans reaccionem. Però fins que no ens les toquen amb les dues mans i comencem a notar la pressió, tots a casa a jaure al nostre sofà.

    ResponElimina
  2. Jo no és que estigui molt animada, políticament, ja ho sabeu... però si que he llegit que a les enquestes l'independentisme continua pujant.

    I la manifestació aquesta, jo crec que ha estat mal convocada... molta gent no en sabia res...

    I no podem deixar de somiar, que sinó ja estem perduts

    ResponElimina
  3. amb tots els meus respectes, el pitjor que es podia fer era convocar la manifestació. El que m'anima són les enquestes i aquestes sí que fan por a Madrid.

    ResponElimina
  4. Els espanyols hui només pensen en la Roja... deixem-los fer i fem la nostra!.

    ResponElimina
  5. Jo sóc un dels que ahir vaig fer un post recordatori, homenatge o digues-li com vulguis. No deixava, però, de tenir cert sentiment nostàlgic de veure que el temps ha passat i res s'ha avançat.

    D'altra banda també crec que 1 any és molt poc temps per a veure germinar la llavor plantada i massa poc per a tornar a convocar grans movilitzacions.

    Possiblement, a l'hora de la veritat, no som tants com els que vam sortir aquell 10J, però estic segur que tampoc som tan pocs com els que van sortir aquest darrer cap de setmana (jo mateix no hi era!).

    Sí que és cert que estic un xic desil·lusionat, però també crec que la llavor està plantada i això ha d'anar fent la seva feina poc a poc.

    Quan jo era més jovenet sempre em deien que era un radical i que els independentistes convençuts érem quatre gats. De fet, no se'n parlava gens ni mica d'independentisme. A dia d'avui la cosa està al carrer, se'n pot parlar obertament i ningú s'esquinça els vestits i ja no som els quatre gats de llavors.

    Temps al temps...

    ResponElimina
  6. Molt ben explicat, porquet, m'hi afegeixo...

    ResponElimina
  7. Jo, com el PORQUET, era a manifestació de fa un any però no a la d'aquest (no per res però anar i tornar de Reus a Barcelona dues persones és molt car, amics meus)...

    Però jo no estic desanimada... La Generalitat, en una darrera enquesta d'opinió, va preguntar (amb gran empipamenta dels Ciudadanos d'Albert Rivera) sobre el tema de l'independentisme i els resultats em van agradar molt. Sí, encara no sortia com a majoritari, però més del 40% deia que SÍ, i això és una quantitat immensa si es compara amb el que hagués sortit fa tan sols cinc anys.

    I no és que faci cinc anys aquí tothom es sentís molt espanyol... aquí el nacionalisme sempre ha estat majoritari, això no es pot dubtar (nacionalistes n'hi ha a molts partits) però la gent ja va fent el pas de nacionalista a independentista... cada vegada més.

    Endavant... jo crec que sí!! :-))

    ResponElimina
  8. Jo per dur la contraria no estic desanimada, 30 mil persones no és pas poca cosa, després hi ha la dada de les estadístiques que donaven que almenys un 43% votaria sí a la independència , el que passa és que el oble va al davant lent però inexorable i els polítics encara estan paint la de l'any passat , són durs de clepsa!

    ResponElimina
  9. Gràcies a tots per comentar.

    He volgut explicar, mitjançant un post posterior, els arguments que em duen a pensar com pense, i que en aquest post no ho he fet.

    ResponElimina