Dinar de picoteig: peixets fregits 9 euros, tellines 9 euros, safata de verdures a la graella 6 euros, cerveses i cafè 5 euros, xupito d'orujo d'herbes convida la casa, que un cambrer t'anomene cavaller quan tot just has complert els cinquanta i comencen a fer-te mal les cames, això no té preu. Psicologia aplicada a les escoles d'hostaleria ja!
Collons, que jo en tinc 33 i també em tracten de vostè, no és res personal, crec jo, només d'educació, cap a tots aquells que aixequen un pam de terra (mental).
ResponEliminaXeXu. Als 33 les necessitats no són les mateixes que als 50.
ResponEliminaDe vostè i cavaller, no és ben bé el mateix, crec jo. De vostè és educació, cavaller, ja em sembla una altra cosa... Jo eliminaria aquest tractament del vocabulari... No m'afecta perquè sóc dona, però sempre que ho sento (sempre en castellà: caballero) se'm fa anacrònic i desagradable, i sé que ho diuen amb la millor de les intencions... o no! :)
ResponEliminaJo t'entenc Jp!
Si? Cavaller et fa sentir gran? Caram... jo penso com en XeXu, que va amb el parlar de vostè. No sé... :-))
ResponEliminaEl tractament de cavaller el trobo carrincló i no denota ni cortesia ni educació, és més guia del manual aplicat i prou. El vostè es més educació i cortesia. I el vos què me’n dius del vos?
ResponEliminaVos direu, en què us puc servir?
Encara que la majoria de vegades s’apliqui a “jovent” d’una certa edat, hi ha jovent (sobretot als pobles) que també el fa servir per tutejar-se d’una manera informal i simpàtica.
Per cert, bo el dinar picoteig?
El que jo volia posar sobre la taula és la necessitat de una altra forma diferent de dirigir-se als que tenen una edat com la meua, que no siga tan agressiva. El cambrer ha fet el que sap, res contra ell, però la paraula cavaller a banda de que, com diu la Carme és anacrònica i desagradable, em sembla dues talles més de la que jo necessite.
ResponEliminaAssumpta, jo sé que tu saps el que sent i si no, digues-me què vas sentir quan un dia de sobte et digueren senyora.
Quadern. Les tellines i els peixets (llucets i mollets) molt bons, les verdures ni fa ni fum, la cervesa fresqueta i el xupito i el cafè dels que no fan nit.
Ostra, això de “cavaller” sona a molt pretèrit. Va dir també “dama”?
ResponEliminaSí, el caballero sona a Quixot, o sigui, llunyà en el temps. Caldria noves nomenclatures.
ResponEliminaòscar. No va dir dama, però haguera estat divertit. A les dones els els diuen senyora, que té el mateix efecte a què em referia. Ací això és molt comú, dit quasi sempre en castellà i no només a l'hostaleria. Calen dues paraules més amables per a nosaltres, els que estem en període de transició.
ResponEliminacantireta. Alguna idea?
Ara t'imaginava vestit amb frac i barret de copa muntat dalt d'un cavall blanc ....està bé que els cambrers tinguin "psicologia" ....50 anys és la flor de la vida! ( deu ser perquè jo et sumo dos més)
ResponEliminaElfreelang. M'has fet riure amb això del vestit de frac i el barret de copa, menjant peix fregit amb les mans.
ResponEliminaNo presumisques tant que jo ja n'he fet 53. He posat al post 50 com a una de les fronteres psicològiques d'edat. I sí, estem en la flor de la vida. Jo em trobe bé —si no entrem en detalls clar—.
A mi també em fa una mica de ràbia, però ho entenc també com una qüestió d'educació.
ResponEliminaA mi tampoc m'agrada gens que em tractin de cavaller (bé, sempre em diuen "caballero") i moltes vegades em quedo amb ganes de dir-lis: "On redimonis ha vist que vaig amb cavall?" Però bé, suposo que ho diuen amb bona intenció.
ResponEliminajomateixa. Sens dubte és una qüestió d'educació. A mi "senyor" no em sona malament, a la meua dona "senyora" no li agrada, però.
ResponEliminaJosep Lluís. Ací també diuen "caballero", però és que ací a València ciutat que algú et parle en valencià és anecdòtic. Un client d'on treballava una germana meua, quan un dia li van dir "caballero", ell va contestar "caballeros son los que van con capa y espada".
Per cert, no sé si t'havia vist mai per ací, en qualsevol cas sigues benvingut.
A mi la primera vegada que em van dir "senyora", tenia vint i pocs anys i n'aparentava encara menys, estava prenent el sol a la platja i va passar una mare amb el seu fillet i va dir "vigila, no le tires arena a la señora"... i jo vaig pensar... "ostres, això va per mi?"... em va traumatitzar :-DD
ResponEliminaJo reivindico el vos!
ResponEliminaAssumpta. Segur que no anava per tu. ;-)
ResponEliminaAlyebard. I què em dius del vuesamerced?
Hahahaha :-DD
ResponEliminaJa ja, enhorabona per cumplir, jo que vaig cumplir quaranta-cinc fa poca encara reivindique sempre el tu per tu, bests!
ResponEliminaHola! Jo trobo que al dir-te cavaller et va posar en safata que paguessis tu. Devies ser l'únic home assegut a la taula i ja se sap que encara vivim en un món masclista. Però vaja, tens raó, la psicologia s'hauria d'aplicar a moltes professions.
ResponEliminarosana. Gràcies.
ResponEliminamaijo. Sí, com ho saps? Em va dir "cavaller té la bondat de pagar el compte que hem de plegar?"