dimarts, 28 de gener de 2014

Indiferència

Un dels casos més clars de falta de comunicació, desencontre i fredor en la seua relació, el vaig trobar en una parella de les línies paral·leles que coneguí. Eren capaces d'anar juntes fins al infinit sense ni tan sols, tocar-se.

13 comentaris:

  1. Sempre és bo caminar un al costat de l'altre, però si mai no t'has de trobar cara a cara potser que t'ho facis mirar.

    ResponElimina
  2. Caminar en la mateixa direcció ja és molt... :) però teníen un problema d'identitat, si accedien a l'impuls de tocar-se deixaven de ser paral.leles... Quin dilema, nen!!!

    ResponElimina
  3. Es que si és tocaven perdien l'essència, deixaven de ser paral·leles...

    ResponElimina
  4. Quina llàstima, tanta companyia i tan poc "roce"!!

    ResponElimina
  5. A vegades val més anar ben recte, no fos cas que acabis creuat amb l'altre :P

    ResponElimina
  6. Ostres, bonic, però trist, ben vist...

    ResponElimina
  7. Caminar en una mateixa direcció ja te el seu mèrit, el perill de tocar-se es que es podrien desviar de la seva línea recta i de la seva direcció final

    ResponElimina
  8. Eren enemigues per culpa del tren? :-D

    ResponElimina
  9. És una idea molt romàntica, només es toquen en la ment. Un desig etern!

    ResponElimina
  10. Ja ho diu la paraula leles.....amb el gust que dóna creuar-se

    ResponElimina
  11. Conegudes, "juntas pero no revueltas",
    i ja se sap: el frec fa l'estima.

    Aferradetes de bona nit :)

    ResponElimina
  12. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponElimina