Un dels casos més clars de falta de comunicació, desencontre i fredor en la seua relació, el vaig trobar en una parella deles línies paral·leles que coneguí. Eren capaces d'anar juntes fins al infinit sense ni tan sols, tocar-se.
Caminar en la mateixa direcció ja és molt... :) però teníen un problema d'identitat, si accedien a l'impuls de tocar-se deixaven de ser paral.leles... Quin dilema, nen!!!
Sempre és bo caminar un al costat de l'altre, però si mai no t'has de trobar cara a cara potser que t'ho facis mirar.
ResponEliminaCaminar en la mateixa direcció ja és molt... :) però teníen un problema d'identitat, si accedien a l'impuls de tocar-se deixaven de ser paral.leles... Quin dilema, nen!!!
ResponEliminaEs que si és tocaven perdien l'essència, deixaven de ser paral·leles...
ResponEliminaQuina llàstima, tanta companyia i tan poc "roce"!!
ResponEliminaA vegades val més anar ben recte, no fos cas que acabis creuat amb l'altre :P
ResponEliminaOstres, bonic, però trist, ben vist...
ResponEliminaCaminar en una mateixa direcció ja te el seu mèrit, el perill de tocar-se es que es podrien desviar de la seva línea recta i de la seva direcció final
ResponEliminaEren enemigues per culpa del tren? :-D
ResponEliminaÉs una idea molt romàntica, només es toquen en la ment. Un desig etern!
ResponEliminaLlavors, eren una parella?
ResponEliminaJa ho diu la paraula leles.....amb el gust que dóna creuar-se
ResponEliminaConegudes, "juntas pero no revueltas",
ResponEliminai ja se sap: el frec fa l'estima.
Aferradetes de bona nit :)