dilluns, 13 d’agost de 2012

Infantilització

Per la manera en què, des de feia un temps, li parlava la gent que l'envoltava, aquell home dubtava entre si era ell, un ancià en una residència o era un nen en una llar d'infants.

7 comentaris:

  1. Ja se sap que els extrems s'acosten, fins i tot els de la vida. Tant al principi, com al final, han de tenir molta cura de nosaltres.

    ResponElimina
  2. Doncs mira, tant el post com el comentari d'en XeXu són magnífics. Així que no diré res més perquè no puc afegir pas massa cosa més. Genials els dos!

    ResponElimina
  3. per això em miren estany els avis i els infants, perquè no els hi parlo com se'ls hi hauria de palar acorde amb la seva edat

    ResponElimina
  4. devien parlar amb els del desgovern...

    ResponElimina
  5. A l'hospital veig sovint com es parla als avis com si fossin criatures, jo també ho faig quan em sembla que no hi ha més remei. Però és que sordegen i hi ha coses que van deixant d'entendre, i se'ls ha de parlar amb veu alta i clara, vocalitzant bé, i amb termes senzills. No passa amb tots, clar, però em penso que hem de saber adaptar el nostre discurs a la persona a qui va dirigit, no? Si és un avi amb la ment clara i l'orella fina, doncs se li parla com a qualsevol altre adult i llestos.
    D'altra banda, tampoc estic a favor de parlar a les criatures com si fossin estupides. Ni piu-piu, ni guau-guau, ocells i gossos, coi. Sinó no els farem anar endavant!

    ResponElimina
  6. No sé pas si està massa bé que et sentis tractat com una criatura... en segons quins contextos potser sí... però em sembla com trist...

    ResponElimina
  7. potser no ens agrada...però si vivim molts anys, tornarem a ser com criatures. Malauradament.
    Jo prefereixo pensar en ser un vell amb internet sempre al costat.....potser això em mantindrà adult

    ResponElimina