dimecres, 30 de març de 2011

Necessitem un compta-paraules


Sempre m'ha semblat que la natura ens ha donat massa paraules per a una vida tan curta. No em referisc a que hauríem de tenir un vocabulari reduït, sinó que hauríem de tenir un numero limitat de paraules. Una mena de comptador que al arribar a zero, ens tornàrem muts. D'aquesta manera ens cuidaríem de no malbaratar-les, fotent amb les nostres estupideses a les persones que ens envolten.

És clar que aquest no és el meu cas
Supose que del que vull parlar, ja se n'haurà dit tot, però a mi també m'agrada malbaratar paraules, ni que siguen escrites. El que vull exposar és un tipus de conversa que em fa bullir la sang, encara que semble exagerat. Aquesta és la conversa d'ascensor. Com ara:

Escenari: L'ascensor (lògicament).
Durada: Tres o quatre pisos (depenent del subjecte de torn).
Freqüència: Quatre o cinc vegades per setmana (mai he comprés com funcionen les casualitats).
Diàleg:

— Què a veure si ens donen de dinar, no? (No hi ha ningú a casa fent el dinar i el veí ho sap però ha de fer la pregunta)
— Doncs sí. (Mentida)
— Han dit que canviarà l'oratge.
— Sí? (Una altra mentida. Se me'n fot que canvie l'oratge)
— És que ja toca, perquè el que fa no és normal.
— No. (I jo què sé...)
— Ja he arribat. Bé, fins ara! (Ja era hora)
— Fins ara! (Fins mai) Ves-te'n a fer la mà! (Dit açò últim en veu molt molt baixa, que jo sóc molt educat).
(Convé no respondre molt ràpid, per tal de que la conversa no arribe als esports, quatre pisos donen per a molt)

No trobe la manera d'evitar aquest martiri, duent-me bé amb els veïns alhora. Cap idea?

10 comentaris:

  1. Jo sóc de tancar la boca hermèticament, més per vergonya que per una altra cosa. Bon dia tingui, i para de comptar. També m'incomoda estar amb un desconegut en un espai tan petit. Això si no em trobo el veí tafaner, que sort que viu al primer, però igualment s'assabenta de mitja vida, no saps ni com.

    ResponElimina
  2. Jo he tingut converses surrealistes en els ascensors, sempre i repeteixo, sempre, iniciades pels veïns més frikis de torn.

    Jo saludo amb el bon dia i m'estic calladet, però hi ha qui seeeeempre treu el temps a la conversa! Com és possible? A mi em faria vergonya! De fet quan sento la pregunteta del temps ja m'agafa el riure pensant "no pot ser".

    Una vegada un amic meu em va explicar que, en un ascensor, en un d'aquells moments sublims que de tant en tant ens ataquen i no sabem perquè, estava pujant amb un veï, en silenci, i va i salta ell dient "Doncs jo no penso parlar del temps!".

    Moments brillants.

    ResponElimina
  3. Sempre pot provar de posar-li un dit a l'ull o donar-li un cop als ous amb la bossa del súper. Això sí, el dia de la rossa, doni-li molta llengua.

    ResponElimina
  4. XeXu, Ací de tafaners n'hi ha uns quants, si no te trobes un te trobes un altre.

    Porquet. Ara hi ha un tema molt recurrent també, les al·lèrgies primaverals.

    Alyebard. Havia dit dur-se bé amb els veïns. Ah! I de rosses no en tenim.

    Txisky. Així m'agrada, solucions definitives.

    ResponElimina
  5. Jo no acostume a dir res però les senyores majors sempre et pregunten coses i intenten averiguar-te la vida en quatre pisos. A elles això de parlar del temps no els va, millor assabentar-se de tot!

    ResponElimina
  6. A mi això em passa amb les dones de fer feina de l'empresa, que venen a buidar-te la paperera i sempre fan preguntes tipus: què fa la nena? com estàs avui? demà festa?...i a mi no em ve mai de gust contestar. Ho reconec, en aquests casos sóc antipàtica. Però és que no poden callar? jo contesto amb monosíl.labs i llestos.

    ResponElimina
  7. maria i Sònia. Com es nota que sou joves. Ja us parlaran el temps.

    ResponElimina
  8. Jo pregunto: a quin pis va? així tallo conversa ràpid mentre em busco les claus...

    ResponElimina