No ha clarejat encara, però en Joaquim ja pensa a llevar-se. Han passat tres anys i encara no ha perdut el costum de matinar, i això que no ha de fer-se el llit, ni tampoc preparar-se el desdejuni, ni planxar-se la roba. Clar, que hui no és festiu, i ha d'arreplegar els cartrons i anar-se'n ràpid, prompte obriran la sucursal.
:(
ResponEliminaUuuff com la Carme gairebé no tinc paraules...
ResponEliminaMalauradament de cada dia més i més :(
ResponEliminaQue dur. Costa assumir aquestes coses.
ResponEliminavaja...
ResponEliminaUf, és durillo, sí. I a l'hivern encara ho deu ser més...
ResponEliminaPobre, algunes vides són ben dures...
ResponEliminaUna realitat que tenim molt, molt a prop
ResponEliminaLa millor obra social dels bancs, els caixers automatics tancats.
ResponEliminaÉs cert una cosa són els bancs i una altra els que hi treballen, tot i que no sabem en el postmodernisme on és l'enemic, aquest no ho és, i estic convençut el que està darrere d'una taula en una oficina o sucursal d'un banc, l'enemic o els enemics ho som tots, és una idea, un discurs dels que jo tant en parle, i tot i que cal que xafem tots els discursos els hi ha més dolents que uns altres.
ResponEliminaVicent
Tan trist com, per desgràcia, cada vegada més comú.
ResponElimina"Pensa-ho dues vegades, és només un altre dia més per a tu i jo vivint al paradís" (Phil Collins).
ResponEliminaPobre Joaquim, malaudarament cada día ni han més d´aquests Joaquims, o Peps, o encare que no se com es diuen, ni ha molts i el pitxor, es que devagades no els deixen ni recollir cartons, perque está prohibit. I es que ni ha per llogari cadires.
ResponEliminaSalutacions, Montserrat
:( Malànimes!
ResponElimina