dimarts, 27 de maig de 2014

Com fan els núvols

Les dues germanes seuen al sofà de la saleta. Resten sense parlar, mirant totes dues cap a punts indefinits a través del finestral. Fa més de vint anys que no es veuen —ni tan sols s'han parlat per telèfon— des que van discutir pel repartiment de les quatre joies que tenia la mare quan va morir. Ni la Mireia ni la Clara se'n recorden dels motius del distanciament, només se'n recorden de que un dia es van fer creu i ratlla mútuament.

La Mireia busca pel cel algun núvol per tal de trencar l'incòmode silenci —de petites els agradava jugar a trobar formes i semblances als núvols—. Però només troba les ratlles que algun avió ha deixat en la seua ruta, en un cel ras, propi del gèlid matí d'hivern que fa.

La Clara no estava disposada a trobar-se amb la seua germana, però la insistència d'aquesta va fer que al final accedira. Però ara, després de vint anys de separació, ja no es tornaran a separar mai, el monòxid de carboni de la mala combustió de l'estufa està només a uns minuts d'aconseguir-ho.

Inspirat en el fantàstic relat de la Sílvia a Fent Punyetes.

10 comentaris:

  1. Pobres, al final no va resultar una bona idea

    ResponElimina
  2. Caram tu, vinc de ca la Sílvia i anava a dir que la cosa pintava millor que allà, que sembla que aquí acostaven postures... però vist el final, gairebé preferia que segueixin enfadades. Algú podria salvar-les, no? Va, una tercera part?

    ResponElimina
  3. No ho dic pas de manera despectiva, tot el contrari, però es cosa meva o últimament treus més inspiració dels posts dels altres blocs?

    ResponElimina
  4. Ostres, jo també em pensava que s'estaven acostant, assegudes al sofà, sense núvols... per un moment havia oblidat el teu bon gust pels bons finals tràgics ;)

    ResponElimina
  5. Curiós, això de convertir un final tràgic en un quasi final feliç.
    M'agrada l'ús del futur per a tancar el present.

    ResponElimina
  6. Jo l'anomenaré reconciliació humida, quan no n'hi ha d'aquesta, amb unes quantes llàgrimes la reconciliació és una regressió.

    Vicent

    ResponElimina
  7. Encara no he llegit el de la Sílvia! Els rastres d'avions al cel donen tant de joc com els núvols, posats a mirar.

    ResponElimina
  8. M'esperava qualsevol cosa... Tu ets de finals dràstics... Però fins i tot així m'has sorprès...

    ResponElimina
  9. Ostres, podien haver esperat vint anys més a trobar-se...veig que hi ha hagut un plagi d'inspiració!

    ResponElimina
  10. Ostres! quin final. No se si s'ha de riure o plorar.
    Davant del dubte ric!
    :D

    ResponElimina