diumenge, 26 d’octubre de 2014

Quedem al Zurich? La Cita

El sopar que li va preparar era realment dels que es qualifiquen d'alta cuina, demostrava un nivell de coneixements culinari i tècnic que ell no tenia ni de lluny. Pensà que havia tingut sort i que trauria molt de profit d'aquesta nova amistat. En acabar li va oferir un gintònic que no desentonava gens amb el menjar. Inexplicablement en ell, que era au nocturna, va començar a sentir eixa sensació tan agradable de sopor prèvia a la son. Digué alguna cosa sobre que havia arribat l'hora d'anar-se'n, però es va desmaiar abans que pogués alçar-se de la cadira. Quan es va despertar, estava estirat damunt del que li semblava una taula d'operacions. Estava immobilitzat i es va adonar de que estava nu en sentir el refredament que produeix el marbre o l'acer en contacte amb la pell. Ara que havia despertat era precisament quan començaria el seu malson.

Des del principi van connectar perfectament tots dos, no només en allò que els havia dut fins ací, l'interés per la cuina, sinó d'altres gustos i aficions culturals, esportives... Fins i tot, van demanar el mateix alhora, quan el cambrer els preguntà què volien prendre. Totes les reserves que havia posat sobre la conveniència de citar-se amb una persona coneguda a través d'internet, s'anaren dissipant poc a poc. La trobada va estar més agradable i animada del que mai no s'haguera imaginat. Tan és així que quan li va proposar continuar la vetllada sopant a casa, sense pensar-s'ho va acceptar la invitació. 

Des que van començar a llegir-se mútuament les entrades als seus respectius blocs, s'havien intercanviat algun que altre correu on deixaven caure la possibilitat del conéixer-se personalment, sense que cap dels dos mai no haguera donat el pas definitiu; fins que aquell dia, en obrir l'outlook, va llegir un missatge amb una pregunta clara i directa, quedem al Zurich?

Després d'una estona d'aquell martiri, ja no es queixava, no sentia res, era com si el seu cos s'haguera fet insensible. La respiració era quasi imperceptible i les pulsacions cada vegada més febles. Sense dolor, ja no tenia cap interés per a l'amfitrió continuar i va prendre's un temps per tal d'esperar una recuperació. Recuperació que per sort mai no arribà. Mentrestant va pujar al pis de dalt, s'assegué en una butaca de la sala d'estar i engegà la seua tauleta. Dues ratlles de sang va deixar a la pantalla en passar-hi els dits per ampliar la foto d'un instrument quirúrgic antic que venien a l'ebay.

19 comentaris:

  1. Ostres JP, quin relat més truculent, si he entès el final, que em sembla que sí... per sort, desvirtualitzar-se acostuma a acabar bé (anava a dir amb "final feliç" però està molt connotat. Me lo llevo pa casa :) gràcies!

    ResponElimina
  2. Ais!! Potser que no em desvirtualitzi doncs...

    ResponElimina
  3. ostres quina cita! ens fas venir por

    ResponElimina
  4. Jp... eeeeh... D'això... Volia dir que... Bé... Que no, que no, que millor no quedem al Zurich...


    ;)

    ResponElimina
  5. És una mica Roald Dahl, aquesta història, que no acabo d'entendre.

    ResponElimina
  6. L'art de l'amfitrió, va més enllà de la manera de cuinar. Ja es veu que la seva especialitat és el gin-tònic.
    En aquest cas, allò del final feliç ha passat a millor vida.

    ResponElimina
  7. Entenc que és un final "truculent" però no sé fins a quin punt: practicava el canibalisme, era un traficant d'òrgans???

    ResponElimina
  8. Ho veieu? Després em dieu que per què no em vull desvirtualitzar quan es fan trobades i aquestes coses. Si és que tu ho expliques molt bé! Ara, el que no diré és de quin dels dos cantons estaria jo si em desvirtualitzo...

    Molt bona història JP, m'ha agradat!

    ResponElimina
  9. No he estat mai al Zurich, i ara si no hi entro per voluntat pròpia sé que mai hi aniré en qualitat de convidat d'una cita a cegues.
    Vaig a sopar, m'has obert la gana....

    ResponElimina
  10. Millor que hagués quedat al Zurich i prou.

    ResponElimina
  11. En aquesta obra col·lectiva en progrés a través de blocs, la visió paranoica de les cites a cegues a partir de blocs (al Zurich, comme il faut), no podien faltar. Quirúrgicament penetrant, com un bisturí.

    ResponElimina
  12. I devia posar les pilotilles al congelador per a la pròxima cita! hehe Molt bo, Jp. Al llibre hi faltava una mica de sang i fetge ;)

    ResponElimina
  13. Ostres, ens tens acostumats a relats curts però quant t'hi poses, fas por. Molt bo!!

    ResponElimina
  14. Ara he publicat la meva aportació i la Sílvia ha comentat que podia ser el relat previ al teu.
    que consti que encara no l'havia llegit, però té raó, si no fos perquè a la teva víctima la troba per internet, ho podria ser ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquell dia no devia trobar-ne cap al Zurich que li fes el pes i va passar a la Xarxa, hehe. Està molt bé que els relats tinguin punts en comú, i encara té més mèrit que hagi passat sense voler!

      Elimina
  15. M'agrada més enviar-te petons per emeil. Potser em quedaria sense galtes si ens els féssim al Zurich.

    O no? :-)**

    ResponElimina
  16. glups... qualsevol es fia ara de la proposta d'un blocaire...

    ResponElimina
  17. Ostres, ostres, ostres...
    Quin mal rotllo!

    ResponElimina