Nou cànon de desgràcies

—Ens trobem al lloc on s'ha produït...

—Eh! Vosté! Què fa?

—Com que què faig? Doncs, informar de l'accident.

—Ah! No, no. Vosté no pot fer això.

—Com que no puc fer això? No veu que sóc reporter de ràdio?

—Per això mateix. No pot informar-ne sense pagar el cànon.

—Però que diu? Què cànon?

—Mire, jo represente a l'SGADA, que és la Societat General d'Aprofitats de les Desgràcies Alienes. La meua feina consisteix en comprovar que quan ocorre alguna desgràcia, ningú n'informe sense pagar un cànon de desgràcia.

—Escolte, açò és intolerable, on anirem a parar?

—Mire, les coses estan així. Les desgràcies personals produeixen molt de morb i com a tal, molta audiència. Vostés treuen més ingressos per publicitat i nosaltres volem aprofitar-nos-en.

—No ben mirat... no en sabia res. Perdone'm. I quant és això?

—És proporcional a la desgràcia. Aquesta és de les grosses, tarifa 3.

—El que passa és que ara no duc diners.

—No es preocupe, si duu una targeta de crèdit o dèbit puc fer-li un càrrec ara mateix perquè tenim un datàfon d'aquests que van sense fils.

—Va, vinga! Ací té la targeta.

—Si vol puc fer-li un bo de deu desgràcies que li surten més barates, a més se li aplica una tarifa plana i paga totes les desgràcies com si foren xicotetes.

—Ah! Està molt bé. Cal buscar la manera d'estalviar.

—Llavors, fem un bo?

—Bé, però dome'm un ticket, per favor, per a presentar-lo en l'empresa, que si no, no me'n tornen els diners.