Havia estat tan llarg com distret, amb molta concurrència a les sessions pel caire mediàtic dels acusats. El jutge llegia la llarga sentència la qual el públic, sense entendre ni una paraula, escoltava amb més impaciència que atenció, esperant que fos condemnatòria, que sempre resulta més morbosa que no pas una d'absolutòria. Eren les tres tocades i alguns dels assistents badallaven. L'olor de la mandarina que algú s'estava pelant va envair tota la sala.
Quin ambientillo en aquest juí! Espero que després de tanta espera la sentència fos condemnatòria. El detall de la mandarina, genial :))
ResponEliminavien tenir tanta gana que només faltava l'olor de mandarina!
ResponEliminaAra me'n menjaria una!
Que siguin dues!! Gairebé ha arribat aquí l´oloreta a mandarina...i és que els jutges tot ho compliquen, amb lo fàcil que fóra dir primer si és o no culpable i després seguir el discurs per als que hi volguessin quedar. A aquestes hores tots estan morts de gana, Senyoria!!
ResponEliminaBon dia!!
quin bo això de poder olorar mandarines! Sempre he pensat que ha de ser un ambientador genial posar peles de mandarina repartides per tota la casa! ;-)
ResponEliminaQuin públic més morbós, voler que el declaressin culpable. I si era innocent?
ResponEliminaA més de morbós el de la mandarina era previsor, portar teca i tot!.
Mirar que pelar-se la mandarina en aquests moments tan crucials...
ResponEliminaÉs que hi ha gent que no sap anar pels jutjats!
Pelar-se-la en un jutjat no és penal? quina poca justícia que tenim
ResponEliminaPerò i la sentènci?!?!?
ResponEliminasentència*
ResponEliminaLes mandarines m'encanten... I, com és que la seva aroma arriba i perdura tan fàcilment? :-))
ResponEliminaLa mandarina era el carpe diem del moment... podia haver estat pitjor, amb cols :D
ResponElimina