La instància

No duia ni una setmana mort que van venir a buscar-me. Eren uns funcionaris de l'altre món amb uns papers en una carpeta. Em digueren que estaven molt estranyats de que no haguera sol·licitat l'ingrés en el cel, perquè segons el meu expedient terrenal —així ho van dir—, tenia moltes possibilitats d'entrar-hi. Jo els vaig dir que no sabia que s'haguera de fer cap tràmit, que tenia entés que eixes coses les feien d'ofici. M'explicaren que abans sí que era així, però que ara, amb la vigència de la lliure elecció de religió, havien hagut de fer uns canvis per a homogeneitzar totes les doctrines i poder fer-ne comparatives.

Un d'aquests canvis era que s'havia suprimit el purgatori. Aleshores, les ànimes dels que anaven per a sants o per a beatos, obteninen plaça directa al cel. Els grans pecadors, l'obtenien també però a l'infern. Aquestos dos grups quedaven igual. Però el grup més gran, que inclou els ateus, els no practicants, els lliurepensadors i els petits pecadors en general, que abans anàvem al purgatori, ara havíem de sol·licitar l'ingrés, bé en el cel o bé en l'infern. Em deixaren una instància per a emplenar i em digueren que m'ho pensara, però que no ho deixara estar molt de temps, ja que el termini s'acabava aviat, i aleshores, em quedaria com a ànima errant per sempre mai més.

Mai se m'haguera passat pel cap, que en l'altra vida també havíem d'anar de paperassa. Pensava que allà, si era veritat això que et diuen de que descanses en pau, era perquè tot estava ja fet i no havies de preocupar-te de res. Però no, i sort que vingueren a dir-m'ho, perquè ningú m'havia avisat de tot això, ni tan sols els de la funerària, que supose ho deurien saber, clar que potser sí que m'ho digueren però jo, com que anava tan atrafegat aquell dia, no els vaig fer cas.