divendres, 18 de novembre de 2011

Esperança

M'agüelo ens contava un fet que tot i ser irreal, com tants altres havia ocorregut al seu poble. Parlava d'un pare que havia enviat al seu fill a estudiar música a Madrid, perquè li feia molta il·lusió tenir un fill pianista. Després d'una bona temporada d'estudi, el fill va escriure al pare per dir-li que tornaria al poble perquè ja s'havia convertit en un bon concertista. El pare molt il·lusionat amb la tornada del virtuós fill, li va comprar un piano, va organitzar un concert al teatre del poble i va convidar tots els veïns a assistir-hi. El fill davant tota la gent que restava expectant per a gaudir d'un bon concert, comença a donar voltes al voltant del piano, acatxant-se de tant en tant i mirant-lo com si buscara alguna cosa. El pare, veient el que estava fent el fill, va témer que el piano no li fora prou bo. Aleshores li va preguntar:

—Què passa fill, que no t'agrada el piano?

El fill dubitatiu li va respondre:

—No és això pare, el piano és molt bonic, però és que no li trobe la maneta.

Diumenge es produirà un canvi de govern, tan necessari com indesitjat pel que suposa d'inici d'una època de retallades encara més dures que significaran un retrocés en el nostre actual estat del malestar benestar. Només hem d'esperar que el nou president del govern, quan s'assega al seu despatx per començar la seua delicada tasca, i davant tota la nostra esperança, sàpiga el que ha de fer i no comence a donar voltes al piano del país diga:

—El país és molt bonic, però no li trobe la maneta.


Reedició a les 8 h. de 19-11-2011




P.D. - Com que crec que no he sabut explicar el que volia dir, a la vista dels comentaris, he reeditat aquest post per afegir una foto de l'"instrument músical" que en realitat havia aprés a tocar el protagonista de la història. El meu avi feia servir aquest conte, per donar-nos a entendre la importància de no decebre a qui havia posat grans expectatives en nosaltres, malbaratant tot l'esforç que això li suposava.

13 comentaris:

  1. Ai, ai, que em sembla que aquesta anècdota podria ser massa real en aquest cas...

    I t'asseguro que m'agradaria MOLT equivocar-me... però em temo que, no m'equivocaré pas, no...

    ResponElimina
  2. Em sembla que aquest tocarà d'oïda, al so que li toquen.

    ResponElimina
  3. Home de moment els mercats davant la bona nova ja li estan retirant la maneta perquè no se la trobi

    ResponElimina
  4. No la trobarà pas no... fa dies que no la troben!

    ResponElimina
  5. De fet començarà a donar voltes al voltant del telèfon tot esperant que arribi una trucada que li digui "Guten Tag!"

    ResponElimina
  6. No crec que la trobi!
    Ché collons, no anem bé!

    ResponElimina
  7. Li caldrà un afinador, i un bon treballador, a més de Santa Tecla, per donar vida al piano...

    ResponElimina
  8. Preciós l'instrument musical en qüestió... on l'has trobat? A Google? :-P :-P

    ResponElimina
  9. Ho trobo un prou bon paral·lelisme..!!

    ResponElimina
  10. Doncs mira, jo sí que havia entès la història. Però saps la diferència? El president que entri ni tant sols es molestarà a buscar la maneta del país, potser ni tan sols ho farà veure que la busca. Ens dirà que ho té tot controlat i només seurà al seu lloc. Però de música no en sentirem ni una nota.

    ResponElimina
  11. La maneta no la trobarà ja que la tenen l'Angelina i en Nicolas quina por!

    ResponElimina
  12. Molt bó el teu relat. Esperem que qui entre no vage pels camins ja recorreguts i invente una "nova simfonia" on cap nota quede despenjada, encara que no sé no sé...

    ResponElimina