Amb una elegància gens habitual en el sector i sense incomodar-te, et treia la cartera de la butxaca, deixant-hi en el seu lloc una nota en què et demanava encaridament, disculpes per les molèsties. La nota era impecable, impresa amb lletra anglesa i de cartolina bristol de alta qualitat. Tot seguit, baixava a la propera estació, no sense abans acomiadar-se educadament i desitjar-te un molt bon dia amb un somriure. Què més se li hi podia demanar.
Mmm... que no t'agafés la cartera?
ResponEliminaSí, seria un gran detall per part seva deixar les coses al seu lloc! :) Però les maneres també compten... sempre és preferible tal com ho expliques, que no pas que et facin mal pel mateix motiu.
ResponEliminaQuina ironia més esmolada! Jo crec que el lladre (o senyor que s'enduu els béns d'altri) ha fet un màster en correcció aplicada a activitats furtives, ara es duu molt i cada anys s'hi matriculen més estudiants. D'aquesta manera quan som robats ens veiem obligats a donar les gràcies i a somriure dient: ha sigut un plaer ;)
ResponEliminaun lladre educat si senyor! això són lladres i no la patuleia que hi ha ara!
ResponEliminasi es pot fer amb bones maneres perquè fer-ho grollerament? es clar que si
ResponEliminaFa anys hi havia aquell eslògan de la Generalitat que deia: "La feina ben feta no té fronteres"...ha,ha,ha...
ResponEliminaHome, jo preferiria que no em robessin, això és la veritat... Ara bé, si m'hi he de trobar, al menys que sigui un lladre així... No? :-)
ResponEliminaPodria haver-me robat la cartera on tinc els diners, no l'altra. Però és que ella això no ho sabia.
ResponEliminaSalutacions.
Caram quin glamur! Jo li obro les portes de casa i que faci el que vulgui!
ResponEliminaEl buit existencial a la butxaca no s'omple amb paraules :(
ResponElimina