Turmentat el pacient li explicava com, cada nit abans d'adormir-se, sentia que el gos li parlava per fer-li saber tot el seguit de queixes que tenia, sobre els menjars, sobre l'horari de passeig; el lloc que li havien assignat a la llar tampoc li agradava... El psicòleg l'escoltava amb atenció i pensava en la sort que havia tingut ell amb el seu gat, mai no se li havia queixat de res.
Pobre psicòleg!...uis nooo, volia dir pobre pacient!!
ResponEliminaAferradeta.
està clar que els gats son millors
ResponEliminaMés sort havia tingut l'amant del psicòleg (que no era psicòloga).Ella havia descobert com omplir el dipòsit de benzina fent ús de la corretja de la seva gosseta.
ResponEliminaDoncs és ben estrany, perquè els gossos solen ser ben feliços amb tot el que els ve si els tractes bé, i els gats són de queixar-se ben malhumorats. Ah, que la cosa anava de que tant al pacient com el psicòleg parlen amb els animals? Però és que és normal, no?
ResponEliminaJo crec que aquest psicòleg no té psicologia animal! A mi el meu gat també se'm queixa i com diu el Xexu, ben malhumorat...
ResponEliminaJa ho diuen que els gats van més a la seva. Però el psicòleg que era? Un lloro? Una marmota?
ResponEliminahaha! Jo també prefereixo els gats que no es queixen pas tant.... :P
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEls gats no es queixen no, senzillament foten el camp, marxen si no estan bé....
ResponEliminaDedicat a Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pares de l'etologia i guanyadors d'un Premi Nobel per, entre d'altres coses, fer l'anec.
ResponEliminaLiteralment.
La questió es queixar-se! ains... quin pais de gat i gossos..;-)
ResponEliminaJo penso sovint que si existís un traductor de llengua gos-humà i a l'inrevés ens sorprendríem molt del que sentiríem!
ResponEliminahe, he, he... m'has fet esclatar a riure!
ResponEliminaGats: un humà molt espavilat, àgil i sorneguer, disfressat.
ResponEliminaAvui sí :D