Una vegada hi havia una línia recta molt sorruda, que de tant canviar la trajectòria per no trobar-se amb les altres rectes, es convertí en una circumferència. No només no evità les interseccions, sinó que a més ja mai pogué arribar al infinit.
Va entrar en un cercle viciós i no en va poder sortir. Em fa pensar molt en la trajectòria del discurs polític actual.....cercles i més cercles que no van enlloc
Les lleis de la geometria són molt estrictes, si no les segueixes acabes malament.
ResponEliminaVa entrar en un cercle viciós i no en va poder sortir. Em fa pensar molt en la trajectòria del discurs polític actual.....cercles i més cercles que no van enlloc
ResponEliminaErgo tenia un nombre infinit de tangents.
ResponEliminaA l'infinit potser no arribarà… però se li farà llarg igual, que no pateixi.
ResponEliminaLo que és segur és que agafà un mareig impressionant!!
ResponEliminaBon dia!
No voler tocar de peus a terra va acompanyat sempre de solitud.
ResponEliminaUn cercle viciós també pot ser infinit.
ResponEliminabahhh, no passa res, l'infinit està sobrevalorat
ResponEliminaQuin tip de donar voltes sobre ella mateixa...Segur que acaba ben marejada...
ResponEliminaOh! finalment es va tancar del tot...
ResponEliminaM'has fet enyorar les meves geometries clandestines...
Ooooh, mai més pogué arribar a l'infinit!... I mira que ha de ser maco poder arribar a l'infinit (per molt que digui en Pons!)
ResponElimina