Havia arribat l'hora. Els assistents ja l'esperaven al voltant de la tomba. Com a un últim intent, es va fer el viu. Però els enterradors que ja sabien dels trucs que fan servir alguns morts tossuts, van tancar la tapa del taüt sense contemplació.
És una analogia perfecta de la llengua catalano-valenciana, que poetes de mitja espardenya com l'Azorín li deien la morta, al que els parlants responien amb la morta-viva.
Pobre mort!! I si en lloc de fer-se el viu és que veritablement ho estava??
ResponEliminaÉs que hi ha gent que fins que no es veuen morts no fan res per viure... genial!
ResponEliminaÉs una analogia perfecta de la llengua catalano-valenciana, que poetes de mitja espardenya com l'Azorín li deien la morta, al que els parlants responien amb la morta-viva.
ResponEliminaVicent
Això angoixa! Però avui en dia no pot passar, se n'asseguren.
ResponEliminaAquest pobre, estava molt aferrat a la vida...Ai, no em diguis que estava viu...Quina esgarrifança!
ResponEliminaN'hi ha que tenen tant arrelat el costum de fer-se el viu, que fins i tot un cop mort no saben evitar-ho...
ResponEliminaGenial!
M'he quedat amb un cert dubte existencial...
ResponEliminaEs que hi ha morts que és fan el viu...
ResponEliminaCois de catalèpsia, jo que pensava que ja s'havia erradicat aquesta malaltia...
ResponElimina