Aquesta és la meua participació al 225è joc literari proposat per Jesús M. Tibau.
—Aquest calcer no val res.
—Sempre estàs igual. Faré alguna cosa que t'agrade?
—Sí que en fas, però a l'estofat de bota no li has trobat el punt. El que feia ma mare sí que era bo. La bota es desfeia a la boca, i aquell gustet a cuir tan fi... i la sola no duia claus com aquesta, anava cosida amb corda natural.
—Clar... però és que, ta mare el feia amb calcer d'ací que és molt bo. Però ara no és temporada de botes. Ara s'ha de fer amb les que porten de la Xina, que diuen que són iguals, però a mi no m'enganyen, no hi tenen res a veure. Són més barates, però no se sap ni de què estan fetes.
—Doncs sí, ves a saber el que ens estem prenent. I què has dit que hi ha per a després?
moltes gràcies per participar
ResponEliminaPlas plas plas :D!!
ResponEliminaAquest "flim" del Chaplin, l'he vist tantes vegades!
ResponEliminaUn relat surrealista per una imatge surrealista (clar que amb els temps que corren, potser aviat deixarà de ser-ho de surrealista). Esperem que no. :-)
ResponEliminaCom sempre, molt bon relat!!
A més, fan pudor!!... De veritat, eh? Que ho tinc comprovat (bé, jo no, ma germana) Quan entres a una sabateria d'aquestes que ho porten de la Xina fa una pudor a algun material que no sé identificar... I, després, ja a casa, les sabates ja les pots ventilar, ja, que omplen tota la casa d'aquell tuf...
ResponEliminaAixí que, si no és temporada, jo millor no cuinaria botes! :-DDD