L'aniversari

—Saps què he decidit, Amparito? —va dir la Teresa mentre mirava cap al serrat.

L'Empar i la seua cosina germana Teresa seien al porxo de la casa on vivien juntes des que sent molt joves, la pau les va fer vídues. Les dues muntanyes que destacaven al serrat que quedava a la part posterior de la casa, se les havien repartit entre elles, com en una mena de joc d'infants, i en presumien, que si la meua és més alta que la teua, que si la teua té menys pins, i coses així. Era una de les mil maneres amb què tractaven d'omplir, fugint de l'avorriment i moltes voltes sense èxit, uns dies massa llargs per a unes ancianes que l'únic que esperaven de la vida era el seu final.

—A veure, què has decidit? De segur que res de bo.

—No dona, no. No penses malament, que sempre estàs igual. Mira, ho estic rumiant des de fa uns dies, hui he pres la decisió i no vull que em lleves la idea. Com que demà és el teu aniversari i no en necessites de res, he decidit regalar-te la meua muntanya.