La mentida. Col·laboradora necessària.

En assabentar-me de la noticia de que l'Audiència Nacional havia admès a tràmit una denúncia contra Emilio Botín i onze més de la seua familia, de la Fiscalia Anticorrupció per frau fiscal en haver ocultat uns comptes en Suïssa, he anat a ampliar-la a internet, però com el Google tot ho barreja, m'ha eixit un article en què es parlava d'una visita que Zapatero li havia fet a Botín a casa seua. Allí es recull part de la conversa que tots dos van mantenir.

Zapatero li va dir a Botín coses com aquestes, “El éxito del Santander representa el éxito de España” i “Tienes mi apoyo, el de mi Gobierno y, lo sabes, el de toda la población”. I Botín li va llançar, entre d'altres, aquesta flor, “Estás haciendo un gran trabajo en Economía. Soy optimista respecto a la economía española a corto y a largo plazo”.

El sorprenent del cas és que açò va passar el 6 de Setembre de 2007, quan tothom menys per suposat Zapatero, ja parlava de crisi. Podíem pensar que les dues vesprades d'economia d'en Jordi Sevilla no foren suficients i que Zapatero s'equivocà en no preveure la que se'ns venia al damunt. Però no, ja sabem que l'actual president menteix, igual que ho va fer Aznar i igual que ho va fer González. Açò sembla que és inherent al poder polític. I Botín? Aquest home serà tot el que vulgueu menys tonto, tenia que saber que l'economia aniria de mal en pitjor i a més ho faria a tota velocitat, per la qual cosa, hem de concloure que és un mentider. Serà que la mentida també és inherent al poder econòmic?, o més bé serà, que la mentida és necessària per a arribar a tenir èxit en la política o en l'economia?