—Jaume què?
—Jaume Matas.
—Doncs, no sé qui és, no el conec.
—Sí home!, el que va ser president de Balears...
—No sé, ara mateix no hi caic.
—Síííí... que també en va ser ministre amb el Josemari...
—Perdona però, no tinc ni idea de qui és aquest.
—No te'n recordes que fins i tot, li vam concedir nosaltres, el títol d'Ambaixador de la Comunitat Valenciana?
—Sí? De veritat? Doncs, haurem de llevar-li'l.
—No puc creure'm que no sàpigues qui és.
—Mira, si m'ho hagueres preguntat fa dos dies, potser, però hui, no me'n sona de res.
Potser l'amnèsia vingui ocasionada per excessives similituds amb aquesta ex-amistat...
ResponEliminaA mi aquest paio tampoc em sona de res, qui dius que és?
ResponEliminaMala consciència, tal vegada. President autonòmic, ministre, ambaixador, defenestrat...
ResponEliminaOstres, què bo!!!!
ResponEliminaOstres senyor Camps, no sabia que escrivia vostè en aquest blog. Vostè faci el que vulgui, però espero que a tots nosaltres no se'ns oblidi qui és Jaume Matas. Ni alguns altres.
ResponEliminaEls levantinos (que era com Valle-Inclan anomenava a la gent dels Països Catalans en el seu Ruedo Ibérico) som aixina.
ResponEliminaSe'ns veu rarets perquè ens miren amb ulls espanyols, si ens miressin en clau italiana, seríem la cosa més normal del Món.
Molt bo, Jp!
ResponElimina