dijous, 30 de maig de 2013

Amistat volàtil

L'home penjà el telèfon i es quedà mirant-lo uns instants, decebut. No havia calgut més que la necessitat donara la cara per a que els amics amagaren la seua. El gos, des de la porta, el mirava atent i impacient esperant el passeig del vespre.

9 comentaris:

  1. aix... amb aquests amics que no són amics... que trist.

    ResponElimina
  2. Si els amics amaguen la cara, senyal que no eren tan amics. El gos segur que no li fallarà.

    ResponElimina
  3. però per telèfon és difícil donar la cara :)) Que no pateixi que sempre li quedarà el gos que no amaga mai el morro i està a punt per anar a fer un volt.

    ResponElimina
  4. "Amics" que no hi són a l'hora de la veritat?? Així, així!! (imagina els meus dits juntets)
    També és cert que no és el mateix que tu siguis amic a que ho sigui l'altre, que també passa sovint. Els animals, sobretot els cans, no et deixen mai penjat!!

    Aferradetes i bona tarda!!


    ResponElimina
  5. aquests amics no ho eren pas....

    ResponElimina
  6. amics de venir a sopar i buidar la nevera......almenys el gos no veu

    ResponElimina
  7. El telèfon és una bona màscara pels amics ficticis...mai donen la cara!

    ResponElimina
  8. Desgraciadament, moltes vegades és així... sortosament, no sempre ;-))

    ResponElimina