Les coses anaven espatllant-se des de feia unes quantes pàgines. Allò que havia de ser una història d'amor i de reconciliació entre famílies, va derivar en una crònica de discòrdies, assassinats i venjances. L'autor, lluny d'intentar apaivagar la situació, no deixava de llançar llenya al foc, fins que la cosa se li va anar de les mans i a meitat de la novel·la ja no hi havia personatges vius. La resta de la història li quedà monòtona i sense ritme en la quotidianitat del cementiri.
Caram tu, això és el que podríem anomenar un final prematur... i un mal final de llibre...
ResponEliminaNingú no el va poder acabar mai...
ResponEliminaMira que no saber derivar la novel·la cap al gènere zombie... quina poca traça aquest escriptor!
ResponEliminaCom Hamlet, va acabar com el rosari de l'aurora!
ResponEliminaal preu que està el paper sap greu tanta pàgina blanca.....
ResponEliminaEl final s'hauria d'anticipar, potser una novel·la curta i intensa és la solució.
ResponEliminaSempre pot utilitzar el recurs de "Dallas" quan van voler recuperar en Bobbie Ewing. Tot havia estat un somni.
ResponEliminaNo en tinc gens de ganes, de novel·les d'aquestes.
ResponEliminaI això que allà no li faltaven personatges, però un xic estàtics...
ResponEliminaEl subconscient ha vençut l'ofici. Matar la família literàriament no està penat, oi?
ResponEliminadons ja el pots tornar a la lleixa i que..... d.e.p.
ResponEliminaPot anar passant el rosari amb l'enterramorts, entre i entre, anar netejant les tombes i regant les plantes ... treball n'hi ha, avorriment també.
ResponEliminaI si posa un "The end", així sense cap explicació??
Bona tarda!