dijous, 6 de juny del 2013

Poesia judicial

Aquell jutge dictava les sentències fent ús d'una poesia florida i acurada, una feina ingrata que els condemnats, ignorants, mai no saberen apreciar.

12 comentaris:

  1. :DDDD com pot ser? un jutge poeta? impossible, no? aquest cop, Jp, no m'ho acabo de creure... ;)

    ResponElimina
  2. el mon es ple de desagraits !!
    ai senyor !!!!

    ResponElimina
  3. Jo d'ell buscaria un públic una mica més independent...

    ResponElimina
  4. haha, una bona performance poètica, que xulo!

    ResponElimina
  5. potser els que eren desclarats innocents si que la sabien apreciar ^^

    ResponElimina
  6. Rimaba des del primer vers fins a l'últim, de tal manera que no deixava cap dubte en la sentència aplicada ... justament en l'últim vers era on es perdien els condemnats. :)

    Boníssima tarda!
    Bessets

    ResponElimina
  7. Ea que no tots els delinqüents són lletraferits.

    ResponElimina
  8. Fer una feina avorrida potencia la creativitat

    ResponElimina
  9. És el que té tractar amb gent de baixa cultura.

    ResponElimina
  10. És normal no apreciar la poesia d'algú que t'envia entre reixes...

    ResponElimina
  11. L'hemistiqui els deixava mirant l'abisme de l'eternitat... Ais, m'he emocionat ;-)

    ResponElimina