L'empresa on treballava havia plegat. En acabar el mes de vacances, no havien tornat a obrir-ne les portes. Tanmateix se sentia realment bé i molt il·lusionat, era el primer setembre en vint-i-cinc anys, en què no patiria la temuda síndrome post-vacacional.
:) Totes les coses tenen algun cantó bo!
ResponEliminaje, je, je...
Un text molt encertat pels temps que corren.
Qui no es conforma és perquè no vol...
ResponEliminaDoncs mira, de vegades (tot i que no sempre) els canvis "forçats", acaben resultant positius. Ara, haurà d'emprendre una nova empresa!
ResponEliminaSi això no és optimisme, collons, és que ja no sé què ho pot ser!
ResponEliminaNi aguantar a segons quins companys de feina!
ResponEliminaCoses com aquestes no són la fi del món. A no ser que hagis estirat més el braç que la màniga i estiguis endeutat fins al coll. Per mi no seria gens traumàtic. Renovar-se o morir.
ResponEliminaA Tàrrega n'hi ha uns quants que han hagut d'allargar les vacances "sine die". Optimisme i pit fora!
ResponEliminaHi ha que ser positius :)
ResponEliminadoncs a disfrutar el setembre i després ja en parlarem!
ResponEliminaBona injecció d'optimisme, si senyor!!!
ResponEliminaDoncs a mi m'ha vingut un calfred... Com es pot ser tan inconscient?? Ai, pobre!! Això no és ser positiu és... Bé, millor que s'ho prengui bé, ja s'ho trobarà d'aquí uns mesos... pobre...
ResponEliminaCarme. Tens raó, només s'ha de trobar, però de vegades és molt difícil.
ResponEliminaElfreelang. Això mateix dic jo.
fanal blau. Només necessita el coratge per a fer-ho.
XeXu. Optimisme de la botella quasi plena.
Alyebard. Tot són avantatges.
Noa. Aquest home està a dos mesos de estar endeutat fins al coll.
cantireta. Alguna cosa més que optimisme i pit fora els caldrà.
Maria. I tant, jo sóc grup 0 positiu.
Peròquèdius. Parlar-ne al octubre? Jo ho deixaria per al gener.
Kupyni Kivulgui. Sí senyor, a prova de tot.
Assumpta. Tu has vist el personatge tal com jo volia que el véreu, no com a un optimista sinó com a qui li fa tanta por la síndrome post-vacacional que no veu les conseqüències realment greus de quedar-se sense feina.