No havia escrit ni una sola línia des que la vista començà a fallar-li. De sobte un dia, va agafar la màquina, una vella Remington dels anys cinquanta, amb la cinta seca de la qual mai no trobàrem recanvi, i es va posar a teclejar. Full rere full, escrivia dia i nit, fins acabar els paquets, que li tornàvem a reomplir amb els fulls escrits en blanc. Ningú va tenir valor de dir-li res ara que semblava que estava inspirat.
Ai, ho trobo una mica depriment, pobre!!!
ResponEliminaquan més tardin....més emprenyat estarà. Segur!!!
ResponEliminaCoi, en lloc que reomplir els paquets podien canviar la cinta...o es que ja no es fabriquen?
ResponEliminaUi, que cruels :)
ResponEliminaJo optaria pel vell truc de guixar el paper amb un llàpis. Ves a saber si per art de màgia apareix un best seller que els soluciona la vida. Tal i com estan les coses no estem per deixar passar oportunitats…
ResponEliminaJo com la Loreto, els trobo molt cruels... pobre!!!
ResponEliminaAposto per la solució d'en Jaume, és el que havia pensat. Si està inspirat encara se'n podrà treure una bona obra. Serà cara, perquè costarà mostrar l'original per tal de transcriure'l, però potser valdrà la pena.
ResponEliminaIl·lusos, està escrivint una obra d'art i se'n carden d'ell!
ResponEliminaAis, PORQUET, tu també has decidit substituir el 50% dels verbs per "cardar" que sembla que pot voler dir qualsevol cosa? Homeeeeee tant que m'agradava a mi el teu vocabulari! ;-))
EliminaÉs com el conte de Pere Calders:
ResponEliminaL’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
Boníssim! Si que té un aire calderià, però m'agrada més aquest que el de "L'exprés".
ResponEliminaPerò... i si era una joia?? Estic amb en JAUME! Res de tornar-li a posar els mateixos fulls... al contrari, passar-hi un llapis suaument perquè sortís el text!! Una obra mestra!!
ResponElimina