No va haver-hi notícia, ni programes especials, ni declaracions, ni mostres de solidaritat, ni minuts de silenci, ni banderes a mitja asta, ni llaços negres, ni zona zero, ni res... va morir sol.
No vull semblar insensible amb les víctimes i els seus familiars del terrible accident de tren de Galícia, però no comprenc la diferència en què periodistes, polítics i gent en general, tractem les desgràcies en funció del nombre de morts. Què hi ha darrere de tot això, omplir espais en mitjans de comunicació, "eixir en la foto", morbositat...?
Això que dius per una part. Per l'altra, que no és el mateix que morin 80 persones a Galícia que milers en un terratrèmol a Tuquia. Com veus, fins i tot hi ha morts de primera i de segona.
ResponEliminaDoncs, tens raó, la mort tampoc ens iguala, no ens ha igualat mai.
ResponEliminaTot i que penso que si només fos en funció de la quantitat de morts encara tindria una justificació. A més morts, més tristesa, més pena, més persones afectades... però quan és el que diu en XeXu... aleshores és més gruixut.
Aclarir els fets, buscar responsabilitats, donar informació i ... si també, com dius, omplir noticiaris i certa morbositat que tenen certes persones.
ResponEliminaSi al cap i a la fi, morir, morir, tots morim sols.
Bon divendres!
Aferrades.
Jo també he pensat que aquest mes, a Espanya, probablement han mort més persones en accident de cotxe que de tren. Però ja sabem que la notícia és allò que no és habitual.
ResponEliminaDe tota manera, fins a cert punt em sembla bé que s'informi d'accidents com aquest perquè són moltes persones les que estan pendents de familiars o amics que havien agafat un tren cap a Galícia. Per això mateix, també cal exigir a la premsa que no sigui carronyaire.
Jo he pensat el mateix moltes vegades, però mai he trobat una resposta.
ResponEliminaLes pérdues són irreparables sempre, siguin una o mil. Però, és clar, mil fan més "soroll" que una. No és el mateix un accident de moto, que un d'autocar, que un de tren, que un terratrèmol. Suposo que és la desgràcia venuda a pes.
Quan un personatge famós emmalalteix, encara que sigui una malaltia més que habitual, també és pitjor que si emmalaltim nosaltres. Potser hem de donar menys importància als mitjans de comunicació
ResponEliminaJo quan dic que la mort ens iguala , simplement vull dir que a tos ens toca morir, rics i pobres, famosos o no...
ResponEliminaPotser és perquè aquí no hi estem acostumats a viure aquests episodis tan dantescs a mi em va impressionar molt.
De totes maneres crec que informar és una obligació, ja que en aquests casos hi ha molta gent angoixada que necessita saber...Però sense fer-ne un espectacle.
De totes maneres penso que cadascú que hi ha perdut algú, sent el seu propi dolor, independentment de la quantitat de persones que hi han deixat la vida.
Qui guardarà silenci per totes aquelles persones que moren dia a dia anònimament?
ResponEliminaJo crec que se'n fa més ressò perquè impacta més si es moren 70 persones que si se'n mor una... No em sembla malament que se'n parli, però tampoc cal que ens ho mengem fins a la sopa.
ResponEliminaÉs veritat, hi ha persones que moren sense fer soroll i no se'n parla. A mi això em posa molt trista.
ResponEliminaCom més importància se li dóna, més ganes de treure's la vida que té el conductor ilès.
ResponEliminatens raó jpmerch....hi ha morts i morts...
ResponEliminael pitjor de tot es la falta de tacte..la carronyeria
ResponEliminaPassem-nos a un pla menys dramàtic, però també dolorós: que tanque una fàbrica amb 200 treballadors és el mateix que tanquen 50 tallerets amb 4 operaris cadascun? O que 200 autònoms es donen de baixa?
ResponEliminaTens raó, hi ha una morbositat i una falta de respecte que resulta ofensiva. Amb aquesta tràgica noticia s'ompliran moltíssimes hores de televisió entre groga i negríssima...
ResponElimina