Sempre m'ha semblat que la natura ens ha donat massa paraules per a una vida tan curta. No em referisc a que hauríem de tenir un vocabulari reduït, sinó que hauríem de tenir un numero limitat de paraules. Una mena de comptador que al arribar a zero, ens tornàrem muts. D'aquesta manera ens cuidaríem de no malbaratar-les, fotent amb les nostres estupideses a les persones que ens envolten.
És clar que aquest no és el meu cas |
Supose que del que vull parlar, ja se n'haurà dit tot, però a mi també m'agrada malbaratar paraules, ni que siguen escrites. El que vull exposar és un tipus de conversa que em fa bullir la sang, encara que semble exagerat. Aquesta és la conversa d'ascensor. Com ara:
Escenari: L'ascensor (lògicament).
Durada: Tres o quatre pisos (depenent del subjecte de torn).
Freqüència: Quatre o cinc vegades per setmana (mai he comprés com funcionen les casualitats).
Diàleg:
— Què a veure si ens donen de dinar, no? (No hi ha ningú a casa fent el dinar i el veí ho sap però ha de fer la pregunta)
— Doncs sí. (Mentida)
— Han dit que canviarà l'oratge.
— Sí? (Una altra mentida. Se me'n fot que canvie l'oratge)
— És que ja toca, perquè el que fa no és normal.
— No. (I jo què sé...)
— Ja he arribat. Bé, fins ara! (Ja era hora)
— Fins ara! (Fins mai) Ves-te'n a fer la mà! (Dit açò últim en veu molt molt baixa, que jo sóc molt educat).
(Convé no respondre molt ràpid, per tal de que la conversa no arribe als esports, quatre pisos donen per a molt)
No trobe la manera d'evitar aquest martiri, duent-me bé amb els veïns alhora. Cap idea?