Política energètica avançada

Tothom tenia la idea de que es tractava d'un país retrògrad, però res més lluny de la realitat. En matèria energètica i medi-ambiental per exemple, era dels més avançats, ho demostra el fet de que totes les cadires elèctriques instal·lades a les penitenciaries eren de baix consum.

Per compensar

Malgrat haver-ho intentat amb dedicació, la vida no li va eixir bé. Però la mort, sense cap esforç, li va eixir perfecta, i a la primera. 

El regal

No li va demanar a la venedora que li embolicara el regal, ja que li agradava fer-ho el mateix. No volia donar cap pista envers el contingut del paquet i l'embolcall d'aquell magatzem n'era una dada reveladora. No se li passava cap detall a l'hora de regalar.

Aquella nit, després de deixar el paquet al lloc acostumat, es gità amb la mateixa il·lusió de quan era xiquet a la nit de reis.

A l'endemà, s'alçà molt d'hora i corrents, anà al saló. Allà estava, sota l'arbre de nadal, el paquet que desembolicà amb nerviosisme i malaptesa. Es va decebre molt en veure'n el contingut: vaja, un altra corbata... però a qui se l'acudeix?... que poc original... d'un temps ençà que no m'encerte cap regal. Apa!, demà la torne i m'agafe una altra cosa. 

Cas estrany

Els sociòlegs encarregats d'estudiar el cas, mai no arribaren a esbrinar per què les campanyes publicitàries de les companyies telefòniques d'aquell país, en què es tractava els consumidors com imbècils, tenien tant d'èxit en una societat tan preparada.

Dubte sobrevingut

Allò que deien de la fi del món s'ho havia pres tan poc seriosament, que fins i tot en feia bromes i acudits. Però quan va veure que no l'havien ingressat la paga de nadal, va pensar: "a  veure si ara va a resultar que els fillsdeputa aquestos tenien raó".

El pastor idiota

Creia el pastor, i n'estava convençut, que els millors camins per conduir el ramat, eren els que ell escollia, i només perquè cap ovella ni tan sols el gos, li ho havien discutit mai.

Profecies i endevinacions

Els maies havien profetitzat la fi del món per al dia 21 de desembre. L'endevinadora de la tele li va assegurar uns dies abans que aquell any li tocaria la grossa al sorteig de la loteria de nadal. Com de capritxós era el destí, fent que s'acabara el món quan precisament, anava a tocar-li la loteria. Per sort els maies es van equivocar, per desgràcia l'endevinadora també.

 

Productivitat

Cal reconéixer l'alta preparació de les últimes generacions de governants d'aquell país, donant com a resultat una alta productivitat, d'acord amb les exigències comunitàries. Per posar un exemple: un ministre del moment era capaç de generar tant de malestar com quatre dels d'abans.

Ignorant

Mai no havia conegut una persona tan poc informada. El dia de la fi del món, se la va perdre per no assabentar-se'n.

Currículum ministerial

El perfil d'aquell equip de dirigents era insuperable, la seua mediocritat fregava l'excel·lència.

Reforma constitucional

Els poders econòmics exigien la reforma de la constitució d'aquell país, no arribara el cas que els articles que mai no s'havien complit, acabaren complint-se per l'esgotament de la paciència del poble. I així ho van fer, un a un, per la nit, sense fer soroll, anaren traient-los-en.

263è Joc Literari. La troballa.

—Professor! Professor!, pot venir? Hem trobat un fòssil.

—I heu identificat l'espècie?

—No, encara no. L'ordre està per determinar. Ara bé, tots coincidim en que es tracta d'un capellà.

Segona oportunitat

Malgrat el disgust, va decidir donar-li a la seua dona una segona oportunitat, al cap i a la fi només havia sigut una vegada. Tant ella com el seu amant van agrair el generós gest, ja que la primera volta no van poder gaudir plenament per la por a ser descoberts.

La moratòria

Feia uns dies que no es trobava bé i un matí li ho van comunicar, estava malalt. Li van dir que no era una malaltia d'evolució ràpida, que no es preocupara que tot s'arreglaria, que la societat li procuraria tot el necessari per a curar-se, la constitució l'emparava.

Com que passava el temps i no sanava, poc a poc la societat va anar canviant d'actitud vers ell. Un dia li van llevar el tractament, perquè deien que ja no podien suportar una despesa tan gran sense que s'hi veiés cap canvi positiu, és més, li van dir que si no sanava potser era perquè no hi posava prou d'interés. Sense tractament va morir en poc de temps.

Ell no va acceptar la condició de difunt i va demanar una moratòria que li la van denegar. Al poc va rebre una notificació per a que el seu esperit abandonés el cos a la major brevetat. Com era d'esperar va fer-ne cas omís, però no va servir de res, uns dies més tard es van presentar els de la funerària i se'l van endur per la força.

El poble sense campanar

Era un xicotet poble de muntanya molt arrelat als costums i tradicions, sobretot a les festeres. Només hi havia quatre cases, l'ajuntament, la posada i una església amb el campanar en runes; un dia es va ensorrar cansat de suportar la desproporcionada campana, esdeviment aquest, molt celebrat per les cabres d'aleshores.

El somni

L'altra nit vaig somniar que havia trobat feina. Era una feina molt fatigosa i de fer moltes hores, però no me'n podia queixar tal i com estava la cosa. Vaig treballar tota la setmana i el dissabte en acabar la jornada, vaig pujar al despatx del cap per cobrar. Justament quan anava a agafar el sobre dels diners, el telèfon sonant em va despertar. Era l'amo de la casa que volia cobrar el lloguer. Quina llàstima que aquest home siga tan impacient.

Asèpsia capital

Des de fora es pot observar tot el procediment a través de la finestra que abasta tot l'ample de l'habitació. Es pot veure les parets de taulells resplendents. En un costat hi ha tots els utensilis i dispositius necessaris ben ordenats i asèptics. Al centre una llitera amb un home estés, el llençol, blanc com la neu sense taques. Tot té una netedat exagerada. L'auxiliar, abans de posar-li la via per on l'administraran els fàrmacs, desinfecta la pell amb molta cura. No hem sentit dir mai que en aquesta penitenciaria cap executat haja agafat una infecció.

Toc de campana

Va morir el campaner i no s'assabentà ningú.

Reformes. Relats Conjunts.

Aquesta és la meua participació en Relats Conjunts

—Què et sembla? A que queda bé.
—Mira, he accedit a posar la banyera al saló per no llevar-te la il·lusió, però això que dius de posar la tassa del vàter al menjador, no ho acabe de vore, què vols que et diga.

Sensibilitat legislativa

El govern d'aquell país presumia d'una llei hipotecària sensible amb els més desfavorits, obligava als bancs a tenir oberta la porta del caixers perquè hi pogueren dormir els desnonats.

Disulpe les molèsties

El governador, després d'escoltar a l'home que el va visitar de matinada i de veure els documents que portava, va despenjar el telèfon i va marcar el número. Calia afanyar-se, ja que només faltaven dos minuts per a les sis. "Per sobrecàrrega de la xarxa, ha estat impossible comunicar amb el número marcat. Torne-ho a intentar passats uns minuts. Preguem disculpe les molèsties ocasionades".

Un juí mediàtic

Havia estat tan llarg com distret, amb molta concurrència a les sessions pel caire mediàtic dels acusats. El jutge llegia la llarga sentència la qual el públic, sense entendre ni una paraula, escoltava amb més impaciència que atenció, esperant que fos condemnatòria, que sempre resulta més morbosa que no pas una d'absolutòria. Eren les tres tocades i alguns dels assistents badallaven. L'olor de la mandarina que algú s'estava pelant va envair tota la sala.

El criminòleg

Què opina Ramírez, pot dir-me alguna cosa? Al comissari del districte d'Exposició la investigació d'aquest assassinat li venia gran. Tot a l'escena del crim eren misteris i interrogants, no hi havia manera de traure'n cap conclusió amb un mínim de lògica. Així que, per primera vegada des que estava al càrrec de la comissaria, va haver de demanar ajuda. El inspector Ramírez estava destinat en la central i era del millor que hi havia en criminologia, un col·lega del comissari li l'havia recomanat i aquest va sol·licitar-lo a la direcció general. Havia estat observant atentament com treballava aquest especialista. No feia proves, ni mesuraments, ni fotografies, ni presa de mostres de res, només mirava i escrivia coses en una llibreteta. El comissari pensava que potser, es guiava per la seua intuïció que devia ser envejable. També pensava en com de bé li vendria tenir un home així a les seues ordres. En sentir la pregunta, en Ramírez va mirar cap al comissari, després cap al cadàver, una altra vegada cap al comissari i, per fi, li va dir: Sap què pense de tot això, senyor comissari?... Que no som ningú, que un dia estàs bé i a l'endemà se t'emporten cap al fossar. 

El mecanisme

Aconseguiren la quadratura del cercle, i aleshores la cosa deixà de rotllar.

L'errata

Els fills eren uns desentesos, ni tan sols es molestaren de fer esmenar el nom equivocat de la làpida, deien que, com que mai no va anar a escola, no se n'adonaria.

Pecats venials

El capellà badallava mentre escoltava la confessió del feligrés.

Desnonament

El termini per a tornar els diners s'havia complert àmpliament. Havien demanat un ajornament del deute però no l'havien aconseguit. Des de diverses associacions d'afectats es demanava un canvi en la legislació que esmenara el que consideraven una  injustícia social, però ja hi era massa tard. Un funcionari del jutjat auxiliat per quatre policies entrava en la seu social del banc i procedia, després de les formalitats pertinents, tot i les supliques del president, al desnonament del consell d'administració. La inclemència dels contribuents era innegable.

Funcionari expeditiu

L'home xicotet no entenia els arguments que li argüia el funcionari, no se sap si pel llenguatge tècnic o més bé per la injustícia que defenien. L'emprenyament era cada vegada més evident en veure que la seua reclamació no era atesa. El to de la seua veu va anar elevant-se fins a assolir la categoria de crits.

El funcionari, espantat, ja no deia res. Ara, li semblava que aquest home estava creixent a mesura de que cridava i gesticulava. Es va sentir molt amenaçat i va començar a  témer per la seua seguretat. Havia perdut clarament el control de la situació i calia recuperar-lo. Aleshores va recordar com sotmetia el seu gos quan es posava a lladrar. Expeditivament,  li va fotre un colp en tota la boca amb un exemplar del BOE enrotllat, mètode molt efectiu, ja que l'home va tornar de seguida a la seua grandària habitual.

L'alliberador d'ocells

Tots els 25 de mes, anava al banc per comprovar l'ingrés de la pensió i traure'n els diners necessaris per a les despeses del dia a dia. De tornada a casa passava per una pardaleria de Ciutat Vella on comprava dos o tres pardalets cada volta. Després, quan arribava a casa, disposava en un xicotet hortet que hi havia a la part de darrere amb dos llimoners i un magraner, uns platerets amb llavors, llet i molletes de pa, per tal de que els pardals s'enfortiren abans de tornar a volar lliures. Per a deixar-los menjar tranquils, entrava a casa i començava les tasques domestiques quotidianes. Quan de nou eixia a l'hortet, els ocells ja havien marxat i ell quedava sol, però content d'haver-los lliurats de l'avorriment de viure en una gàbia. Els havia regalat la llibertat. 

Quan el vell va morir, pocs el van trobar a faltar, algun amic, l'ocellaire, els pardalets i, curiosament, el gat del veí.

La insuportable normalitat del país

El que vull contar hui no té la gracieta final, jo almenys no li l'he trobada.

En un dels centres de El Corte Inglés que hi ha a València, fa poc han fet una remodelació al supermercat. Es tracta d'uns canvis en la ubicació dels productes per raons que desconec. La secció de vins, a banda de situar-la en un altre lloc, han aprofitat per reclassificar-los.

Dissabte passat, aprofitant que havia anat per fer unes compres, vaig entrar al supermercat per tal de veure si tenien un vi que solem comprar i així comparar-ne el preu. Es tracta d'un vi que pertany a la D.O. Utiel-Requena. Com que, com he dit abans, la col·locació era diferent a la que hi havia, vaig haver de donar dues voltes per les prestatgeries sense trobar la corresponent als "Vinos valencianos", que era com estaven abans. Llavors em vaig adonar que aquesta secció hi havia desaparegut, ja que la classificació que hi ha ara és —retolat en cristiano com era d'esperar—: "Rioja", "Ribera del Duero", "Castilla y León", "Castilla la Mancha", "Cataluña y Aragón" i "Otras D.O.". Cal dir que aquesta última secció possiblement era la que més referències —no la que més botelles— tenia i que la majoria eren vins valencians, alguns de Murcia i poc més.

Pot semblar cridaner als forans que en un centre comercial de València els vins valencians no meresquen un rètol propi, igual que passa amb els llibres en la nostra llengua, però això no és més que el reflex de la insuportable normalitat del nostre país que, per molt que ens pese, cada vegada és més normal.

Maneres periodístiques

Trobada decapitada una dona a sa casa amb signes de violència.

Descartat en primera instància l'accident domèstic com a causa del succés, la policia treballa amb diverses hipòtesis, sent la més sòlida, la de que el presumpte assassí, presumptament hauria tallat el cap de la dona per causes presumptament desconegudes, fugint després presumptament, del domicili de la presumpta víctima. No es desestimen però, les altres línies d'investigació.

Pressupostos restrisctius

Fotografia de la xarxa (levante-emv.com)

—Què et semblen els pressupostos?

—Inacceptables! Així no ens en sortirem. Presentarem esmenes. Són restrictius i injustos. Les partides per a corrupcions diverses són de totes totes insuficients.

Domiciliació

Tenia una nòmina tan lamentable i patètica que només la va poder domiciliar en el banc dolent.

L'execució

La plaça estava plena de gom a gom. La gent cridava demanant justícia. Al centre, un cadafal amb la forca preparada. Per l'escala que hi havia a un costat, pujaven botxí, reu, un capellà i un funcionari del jutjat. En arribar a dalt, la gent congregada elevà el volum dels crits i els insults, tant que a penes se sentia al funcionari llegir la sentència de mort. En acabat, féu un senyal al botxí i aquest accionà una palanqueta que va obrir la trapa. El condemnat va quedar penjant de la soga amb un lleuger balanceig. En aquest moment la gent es va esglaiar i va deixar de cridar. Prompte tota la plaça es va inundar d'un gran silenci. Silenci que va durar poc en ser interromput per la musiqueta de Nokia d'algú que va rebre un sms.

Un mal dia. Relats Conjunts

Aportació a la proposta de Relats Conjunts.

Al Ramon no li agradava anar al camp. La veritat és que no li agradava anar enlloc. Però com en tantes altres ocasions, per poder tirar-li-ho en cara a la seua dona, la Pepa, va consentir de anar aquell dia a dinar al terreny que acabaven de comprar el seus cunyats, el Pere i l'Emília, una finca amb oliveres on volien fer-se un xalet. Al Ramon no li queia bé el Pere, és que el teu germà és un fanfarró, però no li quedava una altra que aguantar-lo, el seu sogre havia tingut l'ocurrència de comprar un pis per a cada fill al mateix replà, porta amb porta.

Durant el dinar el Ramon no va parar de protestar per tot, que si això està tot ple de mosques, que si fa pudor de merda de vaca, que si les cerveses s'han escalfat, que si la truita de patata està seca, que si el pa està corretjós, que si aquest meló sembla un cogombre, que si haguera sigut millor portar bresquilles, que si com és que no heu pensat en portar cafè gelat, que si fa molta calor, que si...

Tant la Pepa com els cunyats l'escoltaven sense fer-li massa cas i sobretot sense gosar contradir-lo, sabien que quan el Ramon es posava a rondinar, més valia deixar-lo estar. De sobte va sonar un tro i va començar a ploure amb força. El Ramon va soltar un: mira el que faltava, i va començar a còrrer cap al cotxe cridant: a mi no m'ho digueu més, que jo ací no torne. I així va ser, perquè un llamp li va caure al damunt, socarrant-li l'esquena de dalt a baix, davant la mirada d'espant de les dones i la rialleta, a penes continguda, del Pere. 

Mortal de necessitat

La crisi li havia ocasionat tantes mancances que la seua situació era mortal de necessitats.

La butaca. Antaviana

"I el següent lot consta d'una butaca de finals del segle XX que va pertànyer a l'ajuntament de València. Com poden veure en la projecció, és d'estil modernista i està entapissada en vellut roig. Com a dada anecdòtica, es conta que, a la que aleshores era la alcaldessa de la ciutat se li hi va encaixar el cul, que pel que sembla el tenia molt gros, i que ningú va poder treure-li'l de la butaca, la qual cosa explicaria la gran temporada que va romandre en l'alcaldia. Només una mascletà en què el pirotècnic va calcular malament la quantitat de pólvora, va fer que en prémer el cul per la por, l'alcaldessa s'alliberés de la butaca i, alhora, la ciutat de la seua alcaldessa. Però això ho desmenteixen algunes fonts. El preu d'eixida és de seixanta mil euros. Comencem la subhasta. Algú hi dóna més?..." 

—Escolte! Per favor!, un moment. Que diuen l'Helena i la Carme que aquesta butaca no és d'estil modernista.
—No clar que no, jo el que volia dir és que aquesta butaca dóna molt d'estil a la gent moderna.
—Ah!, bueno, això és una altra cosa.

Bona fama

Aquell assassí sempre va tenir molt bona acollida entre els forenses, esquarterava les víctimes de tal manera que facilitava molt les autòpsies. 

Lliure de culpa

L'advocat defensor, en un últim intent per salvar-lo, es dirigí a la gent que s'hi havia aplegat, cridant: "Qui estiga lliure de culpa que li tire la primera pedra al condemnat". De seguida tothom comença a llançar-li pedres. Tots eren pecadors. però com que no ho havien fet mai, els feia molta il·lusió apedregar algú.

Desencís

Tant que ens ha costat aconseguir que parlara el gos, i ara resulta que no l'entenem perquè parla en anglés, cosa que ningú s'ha pogut explicar.

12 d'octubre de 2012

Encara no clarejava aquell 12 d'octubre
quan arribaren per ponent. 
Venien en gran nombre, 
abillades amb la seua història,
la seua llengua i els seus costums.
Comandades pel Mariscal Wert,
aquelles ànimes abnegades,
unides per una mateixa empresa,
la divina missió d'espanyolitzar infants.

L'absència

Joc literari proposat per Jesús Mª Tibau

Il·lustració d'Elisa Bernat

—A tu et sembla bonic el que has fet?, ficar el iPad del pare en la rentadora?
—Papa, és que la pantalla estava tota plena de ditades i volia rentar-lo.
—Però nena, no saps que això no... Ai!, què faré amb tu... Quanta falta em fa ta mare. Va, vinga!, no passa res. Vine que anem a sopar.
—Que estàs enfadat?, papa.
—No, princesa, no. El pare no està enfadat.
—Per què plores?, papa.

El reglament

Coincidint que en aquella setmana, dijous era festiu, vam demanar, pel conducte reglamentari —com li agradava dir al cap d'estudis—, és a dir mitjançant el delegat de curs, de fer un pont l'endemà de la festa. El delegat, sempre seguint el procediment reglamentari, va cursar la petició, que va ser rebutjada reglamentàriament i ràpida a volta de correu per aprofitar el viatge. La classe es va revolucionar i va decidir saltar-se el reglament passant a l'acció. La idea que més acceptació va tenir per a això, fou la de dibuixar a la pissarra un gran pont, amb el títol "Queremos hacer puente, es nuestro derecho". El cap d'estudis en veure la pintada, va entrar a classe, va agafar un esborrador i va esborrar la pissarra sencera, i per prevenir futures revoltes, va ser molt expeditiu, ens va castigar a anar quatre dissabtes a repàs. Per últim ens va a convidar a fer quantes suggerències, sol.licituds i reclamacions de drets estimaren convenients, que serien ateses com mana el reglament.

Precarietat

Pensava que li hi aniria millor, però es va equivocar. Al igual que al món laboral, com a delinqüent sense padrins, també va haver de patir la precarietat. Per més experiència que acumulava, no li sortien condemnes de més de sis mesos, i després apa!, un altre cop al carrer.

Decepció

Eren uns polítics mediocres. Per a decepció de familiars i amics, ni tan sols arribaren a estar imputats.

Previsible

Jugava partides d'escacs amb si mateix que gairebé sempre perdia. Canviava l'estratègia de joc cada dia, però no aconseguia sorprendre's, era tan previsible.

Tradicions

Malgrat el progrés i la modernitat, aquell país havia sabut conservar els usos i costums tradicionals. Els rics continuaven sent rics i el pobres pobres.

Sense fonament

S'està dient de mi que sóc un fanàtic, un radical, un extremista... He d'advertir-vos que no toleraré aquestes infundades desqualificacions.

Cortesia equina

Els seus moviments eren realment refinats, no en va fou educat en les millors altes escoles de cavalls. Però, tant ensinistrament en les bones maneres no li va anar bé a allò que el seu amo esperava. Si arribava a la meta el primer, abans de creuar-ne la línia, la cortesia li obligava a aturar-se i cedir el pas als cavalls que venien per darrere d'ell, indicant-los el camí amb la pota davantera dreta amb una elegància exquisida.

Protocol d'actuació

I una vegada mostrada la preceptiva placa identificativa i el manifestant n'hagué anotat el número, l'agent començà a apallissar-lo amb la porra reglamentaria, s'estava complint meticulosament la normativa vigent.

Un bon professional

Era tot un professional que estimava la seua feina, però estava començant a estressar-se per les nombroses queixes que últimament rebia. Sense més dilació, demanà als seus caps una reducció de la càrrega de treball. Un bon butaner ha de satisfer la seua clientela tal i com s'espera d'ell.

Pasa el temps. 254è Joc Literari

Aportació al 254è joc literari proposat per Jesús M. Tibau.

Amb llapis de colors aparentava la vida d'un altre temps. Lluitava contra la solitud. Un dia la lluita cessà, ell també se n'havia anat i ara la casa ho feia poc a poc, trocet a trocet.

Imatge danyada

Una vegada vaig haver d'apallissar una velleta que volia colar-se a la cua del pa. Vaig haver d'esforçar-me de valent perquè la vella es mostrava hostil, oposant resistència amb un bastó. Algú, un malparit sens dubte, amb el mòbil, va fer una foto de l'escena que va eixir publicada al diari local, la qual cosa va danyar injustament i seriosa la meua imatge que ni de lluny es veia reflectida, d'exemplar i bon ciutadà.

El robatori. Relats Conjunts.

Aportació a la proposta de Relats Conjunts.

—I què diu que s'han endut?
—Un quadre, senyor comissari, a banda de la destrossa... clar.
—Doncs, si només és un quadre, ha tingut molta sort. Hi ha hagut casos en què han buidat una casa sencera. I pot fer-nos alguna descripció del quadre?
—En tinc una foto... ací la té.
—A veure... ja... què és? Per curiositat.
—Són uns músics. És el quadre dels tres músics de Picasso.
—Ah! Sí... bueno... és que jo no entenc gaire de quadres.
—És un dels més famosos del pintor.
—No ho sabia. És bonic... i té molt de color... Però, en serio que vol que el recuperem?

Poca traça

El director de la companyia, ens animava als actors de posar tocs d'improvisació en les representacions, perquè deia que això donava dinamisme i frescura als personatges. Però al meu, un vell comte que acabava de morir enverinat per la seua jove dona, no se li hi veia molta traça.

Revàlida

Després de quaranta anys treballant amb nivells baixos de productivitat, va suspendre la revàlida i no es va poder jubilar.

Oportunitat històrica

Es va llevar molt d'hora amb grans expectatives. Es va dutxar, es va afaitar i es vestí per a l'ocasió. Després de les notícies de les nou donarien els resultats del sorteig. Havia comprat el bitllet setmanal i, com sempre, només aspirava a que li'n tornaren els diners. Però una vegada més es perdé una oportunitat històrica de reconciliar-se amb la sort. No havia pogut ser.

Viure mata

Lliurepensador

I de sobte es va quedar sense idees, el seu líder acabava de dimitir.

Descoratjament

Les coses li anaven tan malament i tenia el futur tan negre que quan cridava al telèfon del tarot no li l'agafaven perquè deprimia les endevinadores.

De retruc

Per tal d'estalviar en electricitat, s'havia gastat un sou en substituir totes les bombetes de incandescència de la casa per unes de noves de tecnologia LED, mesura aquesta molt ben acollida per fabricants i distribuïdores; però no va poder pagar el rebut de la llum i la companyia li la va tallar, mesura aquesta molt mal acollida per ell. 

Ferit

Greument ferit en el seu amor propi, va deixar de cridar a la línia eròtica el dia en què s'adonà de que la senyoreta amb qui parlava fingia els orgasmes.

Integrisme

Tenia un pensament tan radical que no se sabia si era d'extrema dreta o d'extrema esquerra, del que no hi havia dubte és que era d'extrema imbecil·litat.

L'aclariment. 252è Joc literari.

Participació al 252è joc literari proposat per Jesús M. Tibau.

—T'agrada venir al cole, Joanet? N'estàs content?

—Sí —contestà amb una veu molt baixeta, quasi imperceptible, intentant dissimular els putxeros que amb prou feines controlava, no volia decebre sa mare a qui havia promés no plorar—... i també m'agrada anar amb tu al mercat, saps?... mama?  —estimà convenient l'aclariment.

Gent desconsiderada

Ens vam quedar a casa avorrint-nos per culpa del mal oratge. Com que ens estava venint la soneguera, algú va dir de fer una sessió espiritisme. Ja se sap, a qui no té faena el dimoni li'n dóna. Se'ns va acudir doncs, invocar esperits de l'època dels romans per veure si podíem parlar amb algú que ens expliqués com ho feien per eixir tan ben afaitats a les pel·lícules. Tot va acabar sent una pèrdua de temps, després d'intentar-ho un munt de vegades, no ens van fer ni cas. Mai no he vist gent més desatenta que els romans. No sé què s'hauran cregut aquests. Ara, ja vindran ells cap a nosaltres si volen saber alguna cosa.

L'escriptor impacient

La impaciència d'aquell escriptor no li deixava esperar a que els lectors acabessen de llegir les seues novel·les, a meitat llibre, quan més interessant estava, no podia aguantar més i acabava contant el final.

La companya

Desesperat els pregava que tornaren a provar-ho, és tot el que tinc... sempre ha estat la meua companya, la meua amiga, el meu suport... quan l'he necessitada, allà estava ella per tirarme una mà. Les persones que hi havia al voltant, em miraven amb compassió. Amb molt de escepticisme, ho van intentar per darrera vegada, però malauradament la realitat és molt tossuda i no ho van aconseguir, la punyetera pantalleta mostrava un cop més: "Operació denegada". 

Les peces del trencaclosques

Els agradava fer vida a la taula camilla de la saleta d'estar: dinar, sopar, veure la tele, llegir i sobretot construir un trencaclosques de tantes peces que no hi havia manera d'acabar-lo. Totes les vesprades es posaven a la faena, però tot just en tenien feta una tercera part, havien de desfer-lo i desar les peces a la capsa per tal de parar la taula pel sopar, hem de donar-nos més aire Amparito o no l'acabarem mai.

N. del a. - La idea l'he treta del relat Puzle de la Sílvia que en té per a repartir.

El mòbil

Home!, per fi! T'he trucat tres o quatre vegades i deia que estaves fora de cobertura... no sé, ha estat des de les deu fins ara... sí, funcionen molt malament... sí, o pot ser que la xarxa estiga sobrecarregada... mira, per això que dius em vaig canviar de companyia, però més o menys totes són iguals... això, això!, i deprés paga la factura, que aquesta és un altra... escolta!, que tinc una altra trucada... parlem... adéu! Feia més d'un any i mig que no es veien, però gràcies al mòbil podien saber a diari, l'u del l'altre. 

A plena satisfacció

Va estar tot molt ben organitzat, la vetlla, les exèquies, el soterrar. Tothom en va quedar satisfet, menys el difunt, cosa que no és d'estranyar en aquestes circumstàncies.

Dissidència

Per complir l'objectiu de dèficit, l'ajuntament d'aquell poble de l'Horta havia fet un programa de festes patronals tan avorrit, que la patrona va decidir anar-se'n a les del poble del costat.

Reconeixement oficial

—A veure que tenim ací —va dir amb desgana el funcionari, mentre obria el sobre ple de papers—. Fe de vida, certificat de bona conducta, certificat de servei militar complert, vida laboral i cotitzacions a la Seguridad Social de cinquanta anys, dues fotos de carnet, justificant d'ingrés de les taxes, certificat de no tenir deutes amb l'Agencia Tributaria, certificat d'estar al corrent amb les quotes de la hipoteca... Sembla que tot és correcte. Només falta el certificat de defunció que ja ens portarà alguna persona propera quan falte vostè. Ara, ja li dic que s'estan concedint molt poques medalles últimament i quant més temps passe, pitjor. Faça's vostè mateix el càlcul, cada any cobrant la pensió li lleva cinc punts, huit si a més, té una malaltia crònica. Ací, al taulell, té els barems.

—No, si jo no la demanaria, però és que sé que a la meua família li farà molta il·lusió tenir-ne una.

—Bé com vulga —el funcionari va estampar en el full de la sol·licitud el segell del registre d'entrada amb la data, de la Conselleria d'Afers Socials, donant dos cops ben forts, com si volguera aplanar més encara el paper; tot seguit, el-tallà per la línia de punts i li lliurà el resguard corresponent.

Relativitat

Van fer un banc tan roí que, fins i tot, els altres semblaven bons.

Les bones maneres

Amb una elegància gens habitual en el sector i sense incomodar-te, et treia la cartera de la butxaca, deixant-hi en el seu lloc una nota en què et demanava encaridament, disculpes per les molèsties. La nota era impecable, impresa amb lletra anglesa i de cartolina bristol de alta qualitat. Tot seguit, baixava a la propera estació, no sense abans acomiadar-se educadament i desitjar-te un molt bon dia amb un somriure. Què més se li hi podia demanar.

Ménage à trois

El gos mirava atent com l'amo, amb prou feines, treia una pastilla del blister. La tremolor pels nervis, va fer que la pastilla li caiguera de les mans; hàbilment empomada, el gos se la va engolir tot seguit. Sort que a la capsa en queden més, pensà. Havia convidat una amiga a sopar a sa casa i tenia esperances fundades en que la cosa acabaria en una nit de sexe. Així haguera estat de no ser pel gos que, sota els efectes de la pastilla, no hi havia manera de llevar-se'l del damunt.

Confluències

Per una desafortunada casualitat de la vida, van confluir en un punt de l'univers espai-temps, un esmorzar de llonganisses amb faves, el carter amb un certificat i un gos oportunista i impacient.

Queixes

Turmentat el pacient li explicava com, cada nit abans d'adormir-se, sentia que el gos li parlava per fer-li saber tot el seguit de queixes que tenia, sobre els menjars, sobre l'horari de passeig; el lloc que li havien assignat a la llar tampoc li agradava... El psicòleg l'escoltava amb atenció i pensava en la sort que havia tingut ell amb el seu gat, mai no se li havia queixat de res.

Buits

Quan la seua dona l'abandonà, deixà molts buits en la seua vida, un buit a la taula, un buit al sofà, un altre al llit, i el més gran de tots, un enorme buit a l'armariet del quarto de bany.

Deficiències

Amb el pas del temps la freqüència de les relacions sexuals havia disminuit. Per tal de fugir del que semblava inevitable, van proposar-se unes dates en què haurien de tenir, sense excusa, sexe. Ahir tocava, però la mala memòria també anava fent camí.

L'home és sociable

Al batxillerat hi havia una assignatura, el nom de la qual no vull recordar, que tractava temes sociològics i dels "bons costums". Hi havia una frase que repetia sovint el professor d'aquesta matèria, que deia quelcom semblant a "El hombre es un ser sociable por naturaleza". Aleshores no entenia molt bé el significat de la frase, però amb el pas del temps l'he anat comprenent.

Entres al metro, no hi ha quasi ningú i dius, que bé, ara seuré en un raconet i aprofitaré per llegir una estona. Propera estació, puja algú i tria per a seure's el seient al costat del teu. Segurament ho ha fet perquè voldrà fer algun comentari sobre el temps o sobre la crisi, però res, tu tranquil, ho pots controlar. Vas a la platja, t'has llevat d'hora perquè no vols cremar-te la pell i has d'evitar les hores de més sol. Tries un lloc —es curiós com de difícil és triar lloc quan la platja és buida— i escampes la tovallola. Una horeta de relaxació llegint el diari, un bany i cap a casa. Doncs, no! Arriba una família, marit, muller, dos xiquets i un nadó; nevera, ombrel·la, cadires, bosses, poalets, pales i rastells, pilota, etc. On creieu que aniran a parar? Exacte! Ho heu encertat. A dos pams de tu. Deixa de llegir perquè les discussions dels nous veïns, probablement et faran passat una estona inoblidable. Ves amb compte que els xiquets jugant, et trepitjaran la tovallola i te l'ompliran de sorra. A que s'han posat cap al nord? Clar, no podia ser d'una altra manera, hui tenim gregal i el menudet tard o d'hora farà caca i deixaran els bolquers bruts al teu costat mentre li posen els nous i això amb la calor no té preu. Però res home, deixa ja de rondinar que tu també ets humà i com a tal ets molt sociable.

Conclusions

Uns deien que en una hora estaria fresc, la resta déiem que caldrien dues hores si més no. Refredar un meló deixant-lo a la vora d'un rierol no és una ciència exacta. Depén de la temperatura inicial del meló, de la de l'aigua, del cabdal, etc. En qualsevol cas, tots estàvem d'acord en que quan baixàrem del cim de la muntanya que ens havíem proposat pujar, el meló tindria la temperatura adient per a menjar-nos-el.

Diuen que una experiència mai no és un fracàs total, perquè sempre es pot treure'n alguna conclusió. Doncs bé, hui hem pogut aprendre, que en la muntanya mai no estem sols.

Sacrifici

—Escolta, Nelo!, hauríem de dir-los alguna cosa, eh? —va dir la dona, tot entrant a la cuina una mica emprenyada, on el seu marit estava esmorzant i llegint la premsa.

—Què passa ara? —preguntà amb desgana sense deixar de llegir el diari.

—No res, que les xicones que han llogat el xalet del costat tenen el costum de prendre el sol a la piscina mig nues, i això no està bé.

—Mig nues? —va preguntar, ara més interessat—. Deixa-les dona, no passa res. Són joves i a més per ací no passa ningú.

—Doncs, a mi em sembla una poca vergonya.

—Res, dona, res. No sigues  antiga! Saps que estic pensant? Que tens raó amb allò que vas dir de tallar la gespa. Ja saps que m'abelleix molt anar amb tu al mercat, però crec que serà millor que em quede a tallar-la. És curiós veure, d'ahir a hui, com ha crescut.

Imprevist

Deprés de molt pensar-s'ho, quan al fi es va decidir a marcar el número que li donà aquella barbie, a qui va convidar una nit a la discoteca, una veu femenina li va dir, "el número marcat no existeix... el número marcat no existeix".

Nou cas de corrupció

Dins d'una acció coordinada interministerial, la policia ha trobat un amagatall en una nau industrial, on hi havia segrestats una gran quantitat de llocs de de treball. La xarxa, que estava formada principalment per aturats de llarga durada reincidents, ha sigut desarticulada. Segons sembla, els aturats mantenien els llocs de treball amagats per tal de cobrar el subsidi de 400 euros, que els permetia dur una vida plena de luxe i comoditats sense haver de treballar.

Socialització

L'estupidesa és una d'aquelles malalties socialitzades, l'adquireix un i la pateix la resta.

Cuina sana

Tractant de mantenir el pes a les vacances, vaig triar un hotel amb SPA i cuina sana i ecològica, però en veure els preus dels menjars, m'adoní de que tindria grans dificultats per aconseguir-ho.

Infantilització

Per la manera en què, des de feia un temps, li parlava la gent que l'envoltava, aquell home dubtava entre si era ell, un ancià en una residència o era un nen en una llar d'infants.

És tot un misteri

Hui m'ha passat una cosa estranyíssima a què no li trobe cap explicació. Quan aquest matí he eixit, duia un bitllet de vint euros a la butxaca. Quan al vespre he tornat a casa, el bitllet havia desaparegut i al seu lloc hi havia dues monedes, una d'un euro i una altra de cinquanta cèntims.

No em cal més...

...amb això ja tinc el premi.

Moltes gràcies!

La final

La mare mirava el fill que ja estava en posició, esperant el senyal d'eixida junt a la resta de nadadors. Hi havia moltes possibilitats de que guanyés una medalla, però se li encollia el cor pel patiment en no veure cap socorrista a la piscina.

Vida intel·ligent

—Mire pare! Mire el que ens hem trobat al camp —cridava el menut dels germans mentre mostrava l'artefacte que duia agarrat pel que semblava ser una antena—, és un animalet mecànic. Venia corrent cap a nosaltres i hem hagut de fotre-li unes quantes garrotades per que s'aturara, anava a atacar-nos. Ara ja no es mou.

—Deixa'l ací, que és de llanda i pots fer-te mal. Ens l'endurem al ferraller demà, a veure que ens dona per ell.

Mentre tant a la NASA, es convocava una reunió per informar dels últims esdeveniments arran la missió de la sonda Curiosity al planeta Marte.

—Tot i que l'aterratge va ser un èxit, tan bon punt hem començat a rebre les primeres imatges de la superfície de Marte, s'ha tallat la comunicació, per la qual cosa, hem de suposar que la sonda s'ha espatllat. Tanmateix, les imatges rebudes mostren clarament que estem davant el que podíem anomenar una forma de vida extraterrestre —s'explicava el director del projecte.

—Vida intel·ligent, podem dir? —preguntà un dels congressistes delegats.

—Intel·ligent? No m'atreviria a dir tant. Deixem-ho en... com ací, més o menys.

Tot un cavaller

No va aconseguir cap medalla, però no se'n va anar de buit, quan va fer el primer tir amb l'arc, una ràfega de vent va desviar la fletxa, amb la mala sort d'anar a clavar-se al cul d'una llançadora hongaresa de pes. L'accident no va estranyar ningú, perquè l'atleta feia una bona estona que anava enredant per allà i si una fletxa havia d'anar a parar a algun lloc distint de la diana, el següent amb més diàmetre que hi havia era el seu cul. Pensant que era una fletxa de l'amor i que allò era cosa del destí, l'hongaresa es va enamorar del tirador, i aquest com que era molt mirat, per no fer-li un lleig a la xicona, no es va sentir amb cor de rebutjar-la.

El desig

No era un home que es passava el dia llegint telenovel·les i plorant, el que volia la fadrina del sisè quan li va demanar un company sentimental al geni de la llàntia, un geni que se les donava de molt graciós, però que era un autèntic malparit.

De la que em vaig lliurar

Va cridar a la porta i vaig obrir-li-la. Anava descalça i duia un barnús curtet a mig cordar. Més guapa i simpàtica que mai em va dir:

—Que no tindràs una botella de cava fresqueta i unes espelmes per a una veïna necessitada? —El meu sistema circulatori va patir un col·lapse. La sang corria pel meu cos, anat d'un òrgan cap un altre, com pollastre sense cap, mentre el meu cervell no era capaç de posar una mica d'ordre en tota aquella disbauxa sanguínia.

—Queeeè? Espelmes? Però... —No vaig encertar a dir una frase amb tots els seus elements sintàctics adients, abans de que ella afegira:

—És que el meu nuvi i jo, venim ara de la platja i ens abellia prendre un bany relaxant.

Poc a poc, la sang va tornar a distribuir-se equitativament arreu del cos, evitant així un accident cardiovascular de conseqüències impredictibles. Sóc un home afortunat.

El dictamen

Per a les festes del poble havien anunciat l'espectacle d'una ballarina barbuda vinguda d'un país africà molt llunyà, que tenia la peculiaritat de que la barba li feia més d'un metre de llargària. Per la contornada corria el rumor de que tot plegat era un frau. Ja havien vist dones barbudes, al mateix poble hi havia la dona del taverner, però no passava de tractar-se d'uns quants pèls mal organitzats per la barbeta. 


L'alcalde que era molt suspicaç va escriure una carta a l'amo de la companyia en la qual li exigia proves de l'autenticitat de l'espectacle. Aquest li va contestar que no tenia cap inconvenient en que la dona barbuda fora examinada a l'arribada al poble, però degut a la seua confessió religiosa, la susdita només consentiria ser inspeccionada per dones. L'alcalde, de seguida va nomenar un equip d'avaluació format per tres dones, la boticària com a persona d'estudis, la seua dona com a representant de l'autoritat i la senyora Reme no se sap per què, però no es fa res si ella no n'és al mig.


L'examen es va fer al camerino de l'artista el dia designat. Sembla que no s'entenien parlant perquè la cosa va trigar més temps del previst. En acabat, les tres dones, satisfetes de la seua tasca, anaren a l'ajuntament a comunicar el dictamen. Quan l'alcalde els hi va preguntar, li van dir, "No seria just parlar-ne de frau, tot i que de cintura cap amunt tot és fals, de cintura cap avall tot és autèntic".

Cas perdut

I allà era aquella dona tan desitjada, convidant-lo a "prendre una última copa" a sa casa. Al juí de la situació, l'àngel bo, al seu al·legat final, va traure arguments que l'àngel dolent que tot ho tenia a favor, no va saber rebatre, perdent el cas i sense possibilitat d'apel·lació.

A mal borràs

El dia que va morir, va anar tot molt ràpid. La seua ànima va anar a presentar-se davant Déu i va resultar que hi havia llista d'espera a causa de les vacances del personal que preparava els expedients dels nouvinguts. Impacient, va fer-hi una reclamació i li van oferir, excepcionalment, la possibilitat de tornar al món durant un mes a mode de pròrroga, cosa que va acceptar amb precipitació perquè no li agradaven gens les esperes.

Els seus fills, impacients com el pare, amb les presses per anar-se'n de vacances havien convençut el metge per a que canviara la data de la defunció i el van incinerar el mateix dia. El fill més maldestre de tots es va a encarregar de les cendres i se les va endur a casa. Sense pensar gaire on ho feia, va deixar l'urna al damunt d'un relleix estret i el gat que sempre anava enredant, la va llançar al terra i es va trencar. Sense contemplacions, va arreplegar les cendres amb una aspiradora, justament en el instant en què ànima i matèria del difunt tornaven a ajuntar-se.

Maledicències

Malgrat les males llengües, era un home fidel, totes les seues amants ho deien i tantes dones no anaven a equivocar-se alhora.

Tot és possible

Aquell home es passà la vida construint ales amb les quals volar. Les feia de tot tipus de materials i de les més diverses formes i grandàries, però sempre obtenia el mateix resultat. Tot just es donava l'impuls final, després de fer una carrera, queia al terra de morros, sense aconseguir volar ni tan sols un parell de metros. Amics i veïns, veient-lo caure bacs una i altra vegada, li deien que ho deixara estar, que ningú mai no havia aconseguit una cosa semblant; però ell els responia que ja ho sabia, però que sempre hi ha una primera vegada.

Feina feta

Li demanàrem al cambrer que abaixara el volum de la tele que penjava de la paret, justament dalt de la nostra taula. El so tan fort ens molestava.

—De seguida, senyors —va dir des de darrere de la barra.

Com que era un televisor d'aquells vells que no tenen comandament a distància, es va apropar on estàvem i es va fer lloc a la taula, apartant el plat de pernil i els gots de vi. D'un salt es va pujar dempeus damunt la taula i abastant els botons de l'aparell va fer el que li havíem demanat.

—Apa! Feina feta! —va dir mentre donava un altre salt per baixar al terra— Així està bé?, o l'he deixat massa baixet?

Bocabadats pel que acabàvem de veure, no vam poder dir res. Sense esperar la resposta, es va dirigir cap a la barra. Encara no havia donat tres passes que es va aturar i es va girar cap a nosaltres, dient:

—Si no els agrada el que hi fan, puc canviar-los el canal.

Turisme de mar i...

—Hola, bon dia Mrs. Brooks!
—Hola, Mr. Taylor. Que tal està?
—Molt bé, gràcies.
—Me n'alegre molt. La veritat és que té molt bon aspecte.
—Em van operar de coronàries i ara estic molt millor.
—I quan va ser això?
—Al juliol. Aprofitant que havia d'anar a Alacant de vacances. Un dia em vaig presentar en urgències i clar, com que estava tan malament del cor, em van operar de seguida.
—Ah!, això està molt ben pensat.
—Sí. El pitjor és que m'he passat les vacances a l'hospital. També m'he estalviat diners en hotel i en menjar, que no ve malament.
—Bé, un altre any les passarà millor.
—Si no m'ix una altra tecla, és que estic en una edat... he de deixar de fumar i menjar menys greixos.
—I allò està tan malament com diu la premsa de hui.
—Uf!, molt pitjor, aquell país no té remei. Amb el que diuen s'han quedat curts.

Prendre la iniciativa

L'altra nit vaig conéixer una xicona en una discoteca, bé per ser més rigorós amb la veritat, em va conéixer ella a mi. Se'm va apropar, em va traure a ballar i després d'una estona animant la cosa, em va proposar anar a ma casa. Quan vam arribar-hi, passàrem al saló i em demanà una copa que li vaig servir de seguida, albirant un futur proper molt prometedor. Feia uns dies m'havia fet instal·lar un dispositiu d'aquests que encenen i apaguen els llums amb un so —per cert, he de donar avís de que falla per a encendre'ls— i per crear ambient, el vaig fer servir, tot espetegant els dits. El saló va quedar en penombra i la noia va prendre una vegada més l'iniciativa, començant els preliminars amorosos. Que ella duguera la veu cantant m'agradava, perquè m'alliberava de responsabilitat, però vaig voler donar-li un toc especial, per fer d'aquell un moment inoblidable per a tots dos. Recordant  l'escena d'una pel·lícula i aprofitant  que la noia havia tancat els ulls, vaig agafar un glaçó de gel de la glaçonera, per tal de fer-lo servir com a joguet eròtic, amb tanta poca destresa, que se'm va relliscar de la mà i es va colar per l'escot que el seu vestit duia a l'esquena. De sobte, els llums s'encengueren, segurament pel soroll que va fer la bufetada que em va fotre —resulta curiós que aquest cop no fallara el dispositiu—. Va agafar la bossa de mà i se'n va anar tot cridant coses que no ve al cas reproduir. Una vegada més havia pres l'iniciativa.

Mètode d'estudi

A dos dies de la data d'un examen molt important de batxillerat, em vaig veure tan acovardit amb l'assignatura que vaig haver de demanar ajuda a un company. Em va explicar un mètode de estudi que ben aplicat, m'asseguraria un excel·lent o si més no, un notable. Vaig treballar de valent amb aquesta metodologia i vaig anar a la prova molt segur de l'èxit. El company va resultar un bocamoll, tant de lloar les bondats del mètode, i va resultar nefast; a l'examen ni tan sols vaig entendre les preguntes.

El cec cec

Poc a poc el seu gos li havia anat introduint canvis en la ruta, fins que, sense adonar-se'n, havia aconseguit dur-lo a una zona molt més transitada i comercial, de manera que les vendes es quadruplicaren en poc temps. L'organització molt contenta amb els resultats va decidir subvencionar-li l'adquisició d'un gos-guia jove i ben ensinistrat. Aquest venedor de cupons va acceptar en veure que allò era una oportunitat única que no podia deixar escapar. Aleshores, el vell gos que l'havia acompanyat durant més deu anys, va quedar reclòs en una casa buida, sense cap obligació, només dormir, beure aigua i menjar; i prompte va caure en una gran depressió.

Un dia de bon matí van posar-li el collaret al gos. El gos va reaccionar mostrant molta alegria com només els gossos saben fer, bellugava la cua sense parar, corria i saltava per tota la casa. L'amo més cec que mai, no veient més enllà de la seua economia, ara sanejada, va voler reduir a la meitat la despesa en l'alimentació dels animals. Al carrer ja esperava la furgoneta de la gossera municipal.

La cartera del ministre

A l'últim consell de ministres, el president li va encarregar que es posara a treballar en algun projecte de llei de la seua cartera, per tal de desviar l'atenció del poble sobre les últimes mesures econòmiques que tant d'enrenou havien produït. Sense pensar-ho va assentir, a l'endemà mateix s'hi posaria a treballar. Camí de sa casa anava rumiant sobre el mandat del president, hauria de ser una gran llei, quelcom espectacular, compliria la funció de distracció i potser li donaria popularitat, convenia donar-li una empenta a la seua carrera política, qui sap si algun dia esdevindria el successor del president; no volia privar el seu país d'una figura de la seua valia i talent.

En arribar a casa li va demanar a la seua dona per la cartera de ministre que li havien lliurat al nomenament, la necessitava per a traure'n una informació molt important que li donaria una idea de què podria tractar la futura llei. La dona li digué que com que no la feia servir, l'havia desada a l'armari, però que li la podia traure-hi si volia. Ell li contestà:

—No cal que la tragues de l'armari, només vull saber de què hi posa que sóc ministre.

Malalts de llarga durada

L'equip mèdic es mostrava incapaç d'explicar què era el que passava. Els malalts duien molt de temps hospitalitzats sense millorar, ans al contrari, cada vegada l'estat de salut general era pitjor. El cap del servei, lluny de reconéixer la ineficàcia del seu tractament, pensà que potser els sistemes immunològics dels malalts estaven deprimits a causa d'un acomodament als fàrmacs i va decidir sense consultar amb altres especialistes, suspendre'ls la teràpia. La teoria que tenia consistia en que en quedar-se sense medicació, l'organisme d'un malalt reaccionaria positivament i començaria a lluitar contra la malaltia. No va ser així i una nit els malalts van començar a morir. Quan l'endemà l'infermer va comunicar la notícia al cap de l'equip, un dels seus deixebles més incondicionals va exclamar: "¡Que se jodan!".

La primera impressió

Un malentés amb la gravetat em va propiciar un colp al cap que em va dur directament a urgències totalment atordit. Allà mentre esperava a ser atés, vaig veure en front meu, esperant assegut, un vampir. Al principi em vaig espantar, però com que a la sala hi havia més gent, vaig anar tranquil·litzant-me. La gent feia com si res, passaven per davant d'ell i ni el miraven. Jo intentava no mirar-lo, però tampoc no volia perdre'l de vista per si de cas.

Em va cridar l'atenció que no li molestara la solana que entrava per les finestres pegant-li de ple en tota la cara que, per cert, tenia molt bon color, potser li hauria xuclat la sang a algú abans de venir, la qual cosa està molt ben pensada, ja se sap el que passa a urgències, pots tirar-te unes quantes hores sense prendre res. Aquell color de cara em va estranyar recordant la pal·lidesa dels vampirs de les pel·lícules. Al cap d'una estona va venir un infermer i se'l va endur en una cadira de rodes que amb prou feines podia arrossegar, deuria pesar bona cosa, no sé com poden volar i entrar per les finestres, me'ls imaginava més prims i lleugers els vampirs.

Jo no havia vist vampirs reals mai, no s'assemblen gens als del cinema, si no fos perquè mai em deixe dur per la primera impressió, aquest m'haguera passat desapercebut i Déu sap si no m'haguera mossegat el coll aprofitant un descuit.