Quan acabà de parar taula, es canvià de roba per a sopar. Tot i que no va a tornar a tenir ànims per a celebracions des que es va quedar sol, mai no va perdre la seua hospitalitat i atenia gustosament qualsevol que es presentés a casa seua, per inoportú que fos, com aquesta maleïda malenconia que havia vingut de visita sense avisar.
En Jesús M. Tibau ens proposa aquest 228è joc literari. Escriure un text basat en la notícia de que un camió carregat de pollastres ha bolcat a Tortosa.
Aquesta és la meua participació:
Després de donar dues voltes de campana a conseqüència de l'accident i superats els primers instants de confusió, vaig veure un pollastre de la mateixa quinta que jo, que era al meu costat, vomitant dacsa i patint un atac d'ansietat. Amb les meues ales li agafí el cap i li diguí:
—Calma't que podia haver estat pitjor si haguérem fet el viatge fa un parell de setmanes, quan tan sol érem uns ous.
Li agradava molt rebre regals per nadal. Escrivia cartes als Reis Mags, al Pare Noel i a Santa Claus; donava menjar al Tió, jugava al amic invisible, les estrenes, la panera de la feina... Però en rebre uns vestits, els va rebutjar, ja era gat escaldat.
A la porta del banc un cotxe el va atropellar. Camí de l'hospital li van passar la pel·lícula de la seua vida, però estava codificada i no hi va poder veure res. Una vegada més, no havia arribat a temps de pagar el Canal+ abans de que li tallessen l'abonament. Això li va salvar la vida.
Laurence J. Peter va formular l'anomenat principi de Peter que diu "En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència". Doncs l'home de qui vull parlar era el més apreciat pels amos de l'empresa per la seua versatilitat, podia substituir qualsevol company, ja que era incompetent en tot i la seua incompetència fregava la perfecció.
La política social d'aquell país era envejable. Tot aturat gaudia de protecció econòmica de per vida, però com que la quantia d'aquesta era molt xicoteta i no donava ni per a menjar, el beneficiari moria de fam en menys de tres mesos. Havien inventat el subsidi vitalici sostenible.
Apareixia a totes les travesses que feien els analistes més avisats. Haguera suposat posar-li la cirereta a una carrera política envejable. Però la seua BlackBerry no va estar a l'alçada, feia uns dies que la carrega de la bateria no li durava el dia sencer.
Mai no li agradava veure's a les seues fotos d'anys enrere, s'hi veia lleig, fins i tot, ridícul. Un dia en veure-les, de sobte s'hi va agradar molt. Havia esdevingut un home madur.
—L'any que ve no pense anar-hi. —Pensava mentre tornava a casa. El dinar nadalenc de l'empresa havia acabat com el ball de Torrent. Tots els anys passava el mateix, començava bé i a mesura de que l'alcohol anava fent la seua feina, les veritats començaven a aflorar i la cosa s'anava torçant fins a acabar en una bona baralla. Sempre s'hi veia implicat, però mai no reconeixia que una gran part de la culpa n'era seua, més que res perquè l'únic assistent a aquest dinar anual era ell.
Quan la seua dona l'abandonà, pensà que aquell era el pitjor moment de la seua vida, però s'equivocava, encara no s'havia adonat de que tota la roba estava per planxar.
Aquesta és la meua participació al 225è joc literari proposat per Jesús M. Tibau.
—Aquest calcer no val res.
—Sempre estàs igual. Faré alguna cosa que t'agrade?
—Sí que en fas, però a l'estofat de bota no li has trobat el punt. El que feia ma mare sí que era bo. La bota es desfeia a la boca, i aquell gustet a cuir tan fi... i la sola no duia claus com aquesta, anava cosida amb corda natural.
—Clar... però és que, ta mare el feia amb calcer d'ací que és molt bo. Però ara no és temporada de botes. Ara s'ha de fer amb les que porten de la Xina, que diuen que són iguals, però a mi no m'enganyen, no hi tenen res a veure. Són més barates, però no se sap ni de què estan fetes.
—Doncs sí, ves a saber el que ens estem prenent. I què has dit que hi ha per a després?
Quan li digueren que calia consumir productes de proximitat, s'ho va prendre molt seriosament. Li regalaren per nadal una llauna de caviar, i la va rebutjar perquè era iranià.
Hi havia un ambient de treball tan roí en l'empresa, i es duien tan malament els companys, que enguany en comptes de a l'amic, jugarien al filldeputa invisible.
Patia un excés de colesterol, però també patia un excés de força de voluntat. Aconseguí evitar els accidents cardiovasculars, però es morí de gana en el seu afany.
Hagueren d'intervenir-lo perquè era un banc molt mal gestionat. L'auditoria revelava un greu defecte en les mesures de seguretat, ja que els bolígrafs per a signar els clients, els tenien sense lligar.
Al desembre de 2011 es va produir un augment sobtat de la població de la preuada gamba roja de Dénia que va posar en perill l'ecosistema de la Marina Alta. Tot i que mai s'arribà a conéixer els motius d'aquella veritable plaga de gambes, se sospita que fou la imposició d'un límit de 20 euros per als dinars dels alts càrrecs de la Generalitat Valenciana, la causa d'aquell desastre ecològic.