L'errata

Els fills eren uns desentesos, ni tan sols es molestaren de fer esmenar el nom equivocat de la làpida, deien que, com que mai no va anar a escola, no se n'adonaria.

Pecats venials

El capellà badallava mentre escoltava la confessió del feligrés.

Desnonament

El termini per a tornar els diners s'havia complert àmpliament. Havien demanat un ajornament del deute però no l'havien aconseguit. Des de diverses associacions d'afectats es demanava un canvi en la legislació que esmenara el que consideraven una  injustícia social, però ja hi era massa tard. Un funcionari del jutjat auxiliat per quatre policies entrava en la seu social del banc i procedia, després de les formalitats pertinents, tot i les supliques del president, al desnonament del consell d'administració. La inclemència dels contribuents era innegable.

Funcionari expeditiu

L'home xicotet no entenia els arguments que li argüia el funcionari, no se sap si pel llenguatge tècnic o més bé per la injustícia que defenien. L'emprenyament era cada vegada més evident en veure que la seua reclamació no era atesa. El to de la seua veu va anar elevant-se fins a assolir la categoria de crits.

El funcionari, espantat, ja no deia res. Ara, li semblava que aquest home estava creixent a mesura de que cridava i gesticulava. Es va sentir molt amenaçat i va començar a  témer per la seua seguretat. Havia perdut clarament el control de la situació i calia recuperar-lo. Aleshores va recordar com sotmetia el seu gos quan es posava a lladrar. Expeditivament,  li va fotre un colp en tota la boca amb un exemplar del BOE enrotllat, mètode molt efectiu, ja que l'home va tornar de seguida a la seua grandària habitual.

L'alliberador d'ocells

Tots els 25 de mes, anava al banc per comprovar l'ingrés de la pensió i traure'n els diners necessaris per a les despeses del dia a dia. De tornada a casa passava per una pardaleria de Ciutat Vella on comprava dos o tres pardalets cada volta. Després, quan arribava a casa, disposava en un xicotet hortet que hi havia a la part de darrere amb dos llimoners i un magraner, uns platerets amb llavors, llet i molletes de pa, per tal de que els pardals s'enfortiren abans de tornar a volar lliures. Per a deixar-los menjar tranquils, entrava a casa i començava les tasques domestiques quotidianes. Quan de nou eixia a l'hortet, els ocells ja havien marxat i ell quedava sol, però content d'haver-los lliurats de l'avorriment de viure en una gàbia. Els havia regalat la llibertat. 

Quan el vell va morir, pocs el van trobar a faltar, algun amic, l'ocellaire, els pardalets i, curiosament, el gat del veí.

La insuportable normalitat del país

El que vull contar hui no té la gracieta final, jo almenys no li l'he trobada.

En un dels centres de El Corte Inglés que hi ha a València, fa poc han fet una remodelació al supermercat. Es tracta d'uns canvis en la ubicació dels productes per raons que desconec. La secció de vins, a banda de situar-la en un altre lloc, han aprofitat per reclassificar-los.

Dissabte passat, aprofitant que havia anat per fer unes compres, vaig entrar al supermercat per tal de veure si tenien un vi que solem comprar i així comparar-ne el preu. Es tracta d'un vi que pertany a la D.O. Utiel-Requena. Com que, com he dit abans, la col·locació era diferent a la que hi havia, vaig haver de donar dues voltes per les prestatgeries sense trobar la corresponent als "Vinos valencianos", que era com estaven abans. Llavors em vaig adonar que aquesta secció hi havia desaparegut, ja que la classificació que hi ha ara és —retolat en cristiano com era d'esperar—: "Rioja", "Ribera del Duero", "Castilla y León", "Castilla la Mancha", "Cataluña y Aragón" i "Otras D.O.". Cal dir que aquesta última secció possiblement era la que més referències —no la que més botelles— tenia i que la majoria eren vins valencians, alguns de Murcia i poc més.

Pot semblar cridaner als forans que en un centre comercial de València els vins valencians no meresquen un rètol propi, igual que passa amb els llibres en la nostra llengua, però això no és més que el reflex de la insuportable normalitat del nostre país que, per molt que ens pese, cada vegada és més normal.

Maneres periodístiques

Trobada decapitada una dona a sa casa amb signes de violència.

Descartat en primera instància l'accident domèstic com a causa del succés, la policia treballa amb diverses hipòtesis, sent la més sòlida, la de que el presumpte assassí, presumptament hauria tallat el cap de la dona per causes presumptament desconegudes, fugint després presumptament, del domicili de la presumpta víctima. No es desestimen però, les altres línies d'investigació.

Pressupostos restrisctius

Fotografia de la xarxa (levante-emv.com)

—Què et semblen els pressupostos?

—Inacceptables! Així no ens en sortirem. Presentarem esmenes. Són restrictius i injustos. Les partides per a corrupcions diverses són de totes totes insuficients.

Domiciliació

Tenia una nòmina tan lamentable i patètica que només la va poder domiciliar en el banc dolent.

L'execució

La plaça estava plena de gom a gom. La gent cridava demanant justícia. Al centre, un cadafal amb la forca preparada. Per l'escala que hi havia a un costat, pujaven botxí, reu, un capellà i un funcionari del jutjat. En arribar a dalt, la gent congregada elevà el volum dels crits i els insults, tant que a penes se sentia al funcionari llegir la sentència de mort. En acabat, féu un senyal al botxí i aquest accionà una palanqueta que va obrir la trapa. El condemnat va quedar penjant de la soga amb un lleuger balanceig. En aquest moment la gent es va esglaiar i va deixar de cridar. Prompte tota la plaça es va inundar d'un gran silenci. Silenci que va durar poc en ser interromput per la musiqueta de Nokia d'algú que va rebre un sms.

Un mal dia. Relats Conjunts

Aportació a la proposta de Relats Conjunts.

Al Ramon no li agradava anar al camp. La veritat és que no li agradava anar enlloc. Però com en tantes altres ocasions, per poder tirar-li-ho en cara a la seua dona, la Pepa, va consentir de anar aquell dia a dinar al terreny que acabaven de comprar el seus cunyats, el Pere i l'Emília, una finca amb oliveres on volien fer-se un xalet. Al Ramon no li queia bé el Pere, és que el teu germà és un fanfarró, però no li quedava una altra que aguantar-lo, el seu sogre havia tingut l'ocurrència de comprar un pis per a cada fill al mateix replà, porta amb porta.

Durant el dinar el Ramon no va parar de protestar per tot, que si això està tot ple de mosques, que si fa pudor de merda de vaca, que si les cerveses s'han escalfat, que si la truita de patata està seca, que si el pa està corretjós, que si aquest meló sembla un cogombre, que si haguera sigut millor portar bresquilles, que si com és que no heu pensat en portar cafè gelat, que si fa molta calor, que si...

Tant la Pepa com els cunyats l'escoltaven sense fer-li massa cas i sobretot sense gosar contradir-lo, sabien que quan el Ramon es posava a rondinar, més valia deixar-lo estar. De sobte va sonar un tro i va començar a ploure amb força. El Ramon va soltar un: mira el que faltava, i va començar a còrrer cap al cotxe cridant: a mi no m'ho digueu més, que jo ací no torne. I així va ser, perquè un llamp li va caure al damunt, socarrant-li l'esquena de dalt a baix, davant la mirada d'espant de les dones i la rialleta, a penes continguda, del Pere. 

Mortal de necessitat

La crisi li havia ocasionat tantes mancances que la seua situació era mortal de necessitats.

La butaca. Antaviana

"I el següent lot consta d'una butaca de finals del segle XX que va pertànyer a l'ajuntament de València. Com poden veure en la projecció, és d'estil modernista i està entapissada en vellut roig. Com a dada anecdòtica, es conta que, a la que aleshores era la alcaldessa de la ciutat se li hi va encaixar el cul, que pel que sembla el tenia molt gros, i que ningú va poder treure-li'l de la butaca, la qual cosa explicaria la gran temporada que va romandre en l'alcaldia. Només una mascletà en què el pirotècnic va calcular malament la quantitat de pólvora, va fer que en prémer el cul per la por, l'alcaldessa s'alliberés de la butaca i, alhora, la ciutat de la seua alcaldessa. Però això ho desmenteixen algunes fonts. El preu d'eixida és de seixanta mil euros. Comencem la subhasta. Algú hi dóna més?..." 

—Escolte! Per favor!, un moment. Que diuen l'Helena i la Carme que aquesta butaca no és d'estil modernista.
—No clar que no, jo el que volia dir és que aquesta butaca dóna molt d'estil a la gent moderna.
—Ah!, bueno, això és una altra cosa.

Bona fama

Aquell assassí sempre va tenir molt bona acollida entre els forenses, esquarterava les víctimes de tal manera que facilitava molt les autòpsies. 

Lliure de culpa

L'advocat defensor, en un últim intent per salvar-lo, es dirigí a la gent que s'hi havia aplegat, cridant: "Qui estiga lliure de culpa que li tire la primera pedra al condemnat". De seguida tothom comença a llançar-li pedres. Tots eren pecadors. però com que no ho havien fet mai, els feia molta il·lusió apedregar algú.

Desencís

Tant que ens ha costat aconseguir que parlara el gos, i ara resulta que no l'entenem perquè parla en anglés, cosa que ningú s'ha pogut explicar.

12 d'octubre de 2012

Encara no clarejava aquell 12 d'octubre
quan arribaren per ponent. 
Venien en gran nombre, 
abillades amb la seua història,
la seua llengua i els seus costums.
Comandades pel Mariscal Wert,
aquelles ànimes abnegades,
unides per una mateixa empresa,
la divina missió d'espanyolitzar infants.

L'absència

Joc literari proposat per Jesús Mª Tibau

Il·lustració d'Elisa Bernat

—A tu et sembla bonic el que has fet?, ficar el iPad del pare en la rentadora?
—Papa, és que la pantalla estava tota plena de ditades i volia rentar-lo.
—Però nena, no saps que això no... Ai!, què faré amb tu... Quanta falta em fa ta mare. Va, vinga!, no passa res. Vine que anem a sopar.
—Que estàs enfadat?, papa.
—No, princesa, no. El pare no està enfadat.
—Per què plores?, papa.

El reglament

Coincidint que en aquella setmana, dijous era festiu, vam demanar, pel conducte reglamentari —com li agradava dir al cap d'estudis—, és a dir mitjançant el delegat de curs, de fer un pont l'endemà de la festa. El delegat, sempre seguint el procediment reglamentari, va cursar la petició, que va ser rebutjada reglamentàriament i ràpida a volta de correu per aprofitar el viatge. La classe es va revolucionar i va decidir saltar-se el reglament passant a l'acció. La idea que més acceptació va tenir per a això, fou la de dibuixar a la pissarra un gran pont, amb el títol "Queremos hacer puente, es nuestro derecho". El cap d'estudis en veure la pintada, va entrar a classe, va agafar un esborrador i va esborrar la pissarra sencera, i per prevenir futures revoltes, va ser molt expeditiu, ens va castigar a anar quatre dissabtes a repàs. Per últim ens va a convidar a fer quantes suggerències, sol.licituds i reclamacions de drets estimaren convenients, que serien ateses com mana el reglament.

Precarietat

Pensava que li hi aniria millor, però es va equivocar. Al igual que al món laboral, com a delinqüent sense padrins, també va haver de patir la precarietat. Per més experiència que acumulava, no li sortien condemnes de més de sis mesos, i després apa!, un altre cop al carrer.

Decepció

Eren uns polítics mediocres. Per a decepció de familiars i amics, ni tan sols arribaren a estar imputats.

Previsible

Jugava partides d'escacs amb si mateix que gairebé sempre perdia. Canviava l'estratègia de joc cada dia, però no aconseguia sorprendre's, era tan previsible.

Tradicions

Malgrat el progrés i la modernitat, aquell país havia sabut conservar els usos i costums tradicionals. Els rics continuaven sent rics i el pobres pobres.

Sense fonament

S'està dient de mi que sóc un fanàtic, un radical, un extremista... He d'advertir-vos que no toleraré aquestes infundades desqualificacions.