De la que em vaig lliurar

Va cridar a la porta i vaig obrir-li-la. Anava descalça i duia un barnús curtet a mig cordar. Més guapa i simpàtica que mai em va dir:

—Que no tindràs una botella de cava fresqueta i unes espelmes per a una veïna necessitada? —El meu sistema circulatori va patir un col·lapse. La sang corria pel meu cos, anat d'un òrgan cap un altre, com pollastre sense cap, mentre el meu cervell no era capaç de posar una mica d'ordre en tota aquella disbauxa sanguínia.

—Queeeè? Espelmes? Però... —No vaig encertar a dir una frase amb tots els seus elements sintàctics adients, abans de que ella afegira:

—És que el meu nuvi i jo, venim ara de la platja i ens abellia prendre un bany relaxant.

Poc a poc, la sang va tornar a distribuir-se equitativament arreu del cos, evitant així un accident cardiovascular de conseqüències impredictibles. Sóc un home afortunat.

El dictamen

Per a les festes del poble havien anunciat l'espectacle d'una ballarina barbuda vinguda d'un país africà molt llunyà, que tenia la peculiaritat de que la barba li feia més d'un metre de llargària. Per la contornada corria el rumor de que tot plegat era un frau. Ja havien vist dones barbudes, al mateix poble hi havia la dona del taverner, però no passava de tractar-se d'uns quants pèls mal organitzats per la barbeta. 


L'alcalde que era molt suspicaç va escriure una carta a l'amo de la companyia en la qual li exigia proves de l'autenticitat de l'espectacle. Aquest li va contestar que no tenia cap inconvenient en que la dona barbuda fora examinada a l'arribada al poble, però degut a la seua confessió religiosa, la susdita només consentiria ser inspeccionada per dones. L'alcalde, de seguida va nomenar un equip d'avaluació format per tres dones, la boticària com a persona d'estudis, la seua dona com a representant de l'autoritat i la senyora Reme no se sap per què, però no es fa res si ella no n'és al mig.


L'examen es va fer al camerino de l'artista el dia designat. Sembla que no s'entenien parlant perquè la cosa va trigar més temps del previst. En acabat, les tres dones, satisfetes de la seua tasca, anaren a l'ajuntament a comunicar el dictamen. Quan l'alcalde els hi va preguntar, li van dir, "No seria just parlar-ne de frau, tot i que de cintura cap amunt tot és fals, de cintura cap avall tot és autèntic".

Cas perdut

I allà era aquella dona tan desitjada, convidant-lo a "prendre una última copa" a sa casa. Al juí de la situació, l'àngel bo, al seu al·legat final, va traure arguments que l'àngel dolent que tot ho tenia a favor, no va saber rebatre, perdent el cas i sense possibilitat d'apel·lació.

A mal borràs

El dia que va morir, va anar tot molt ràpid. La seua ànima va anar a presentar-se davant Déu i va resultar que hi havia llista d'espera a causa de les vacances del personal que preparava els expedients dels nouvinguts. Impacient, va fer-hi una reclamació i li van oferir, excepcionalment, la possibilitat de tornar al món durant un mes a mode de pròrroga, cosa que va acceptar amb precipitació perquè no li agradaven gens les esperes.

Els seus fills, impacients com el pare, amb les presses per anar-se'n de vacances havien convençut el metge per a que canviara la data de la defunció i el van incinerar el mateix dia. El fill més maldestre de tots es va a encarregar de les cendres i se les va endur a casa. Sense pensar gaire on ho feia, va deixar l'urna al damunt d'un relleix estret i el gat que sempre anava enredant, la va llançar al terra i es va trencar. Sense contemplacions, va arreplegar les cendres amb una aspiradora, justament en el instant en què ànima i matèria del difunt tornaven a ajuntar-se.

Maledicències

Malgrat les males llengües, era un home fidel, totes les seues amants ho deien i tantes dones no anaven a equivocar-se alhora.

Tot és possible

Aquell home es passà la vida construint ales amb les quals volar. Les feia de tot tipus de materials i de les més diverses formes i grandàries, però sempre obtenia el mateix resultat. Tot just es donava l'impuls final, després de fer una carrera, queia al terra de morros, sense aconseguir volar ni tan sols un parell de metros. Amics i veïns, veient-lo caure bacs una i altra vegada, li deien que ho deixara estar, que ningú mai no havia aconseguit una cosa semblant; però ell els responia que ja ho sabia, però que sempre hi ha una primera vegada.

Feina feta

Li demanàrem al cambrer que abaixara el volum de la tele que penjava de la paret, justament dalt de la nostra taula. El so tan fort ens molestava.

—De seguida, senyors —va dir des de darrere de la barra.

Com que era un televisor d'aquells vells que no tenen comandament a distància, es va apropar on estàvem i es va fer lloc a la taula, apartant el plat de pernil i els gots de vi. D'un salt es va pujar dempeus damunt la taula i abastant els botons de l'aparell va fer el que li havíem demanat.

—Apa! Feina feta! —va dir mentre donava un altre salt per baixar al terra— Així està bé?, o l'he deixat massa baixet?

Bocabadats pel que acabàvem de veure, no vam poder dir res. Sense esperar la resposta, es va dirigir cap a la barra. Encara no havia donat tres passes que es va aturar i es va girar cap a nosaltres, dient:

—Si no els agrada el que hi fan, puc canviar-los el canal.

Turisme de mar i...

—Hola, bon dia Mrs. Brooks!
—Hola, Mr. Taylor. Que tal està?
—Molt bé, gràcies.
—Me n'alegre molt. La veritat és que té molt bon aspecte.
—Em van operar de coronàries i ara estic molt millor.
—I quan va ser això?
—Al juliol. Aprofitant que havia d'anar a Alacant de vacances. Un dia em vaig presentar en urgències i clar, com que estava tan malament del cor, em van operar de seguida.
—Ah!, això està molt ben pensat.
—Sí. El pitjor és que m'he passat les vacances a l'hospital. També m'he estalviat diners en hotel i en menjar, que no ve malament.
—Bé, un altre any les passarà millor.
—Si no m'ix una altra tecla, és que estic en una edat... he de deixar de fumar i menjar menys greixos.
—I allò està tan malament com diu la premsa de hui.
—Uf!, molt pitjor, aquell país no té remei. Amb el que diuen s'han quedat curts.

Prendre la iniciativa

L'altra nit vaig conéixer una xicona en una discoteca, bé per ser més rigorós amb la veritat, em va conéixer ella a mi. Se'm va apropar, em va traure a ballar i després d'una estona animant la cosa, em va proposar anar a ma casa. Quan vam arribar-hi, passàrem al saló i em demanà una copa que li vaig servir de seguida, albirant un futur proper molt prometedor. Feia uns dies m'havia fet instal·lar un dispositiu d'aquests que encenen i apaguen els llums amb un so —per cert, he de donar avís de que falla per a encendre'ls— i per crear ambient, el vaig fer servir, tot espetegant els dits. El saló va quedar en penombra i la noia va prendre una vegada més l'iniciativa, començant els preliminars amorosos. Que ella duguera la veu cantant m'agradava, perquè m'alliberava de responsabilitat, però vaig voler donar-li un toc especial, per fer d'aquell un moment inoblidable per a tots dos. Recordant  l'escena d'una pel·lícula i aprofitant  que la noia havia tancat els ulls, vaig agafar un glaçó de gel de la glaçonera, per tal de fer-lo servir com a joguet eròtic, amb tanta poca destresa, que se'm va relliscar de la mà i es va colar per l'escot que el seu vestit duia a l'esquena. De sobte, els llums s'encengueren, segurament pel soroll que va fer la bufetada que em va fotre —resulta curiós que aquest cop no fallara el dispositiu—. Va agafar la bossa de mà i se'n va anar tot cridant coses que no ve al cas reproduir. Una vegada més havia pres l'iniciativa.

Mètode d'estudi

A dos dies de la data d'un examen molt important de batxillerat, em vaig veure tan acovardit amb l'assignatura que vaig haver de demanar ajuda a un company. Em va explicar un mètode de estudi que ben aplicat, m'asseguraria un excel·lent o si més no, un notable. Vaig treballar de valent amb aquesta metodologia i vaig anar a la prova molt segur de l'èxit. El company va resultar un bocamoll, tant de lloar les bondats del mètode, i va resultar nefast; a l'examen ni tan sols vaig entendre les preguntes.

El cec cec

Poc a poc el seu gos li havia anat introduint canvis en la ruta, fins que, sense adonar-se'n, havia aconseguit dur-lo a una zona molt més transitada i comercial, de manera que les vendes es quadruplicaren en poc temps. L'organització molt contenta amb els resultats va decidir subvencionar-li l'adquisició d'un gos-guia jove i ben ensinistrat. Aquest venedor de cupons va acceptar en veure que allò era una oportunitat única que no podia deixar escapar. Aleshores, el vell gos que l'havia acompanyat durant més deu anys, va quedar reclòs en una casa buida, sense cap obligació, només dormir, beure aigua i menjar; i prompte va caure en una gran depressió.

Un dia de bon matí van posar-li el collaret al gos. El gos va reaccionar mostrant molta alegria com només els gossos saben fer, bellugava la cua sense parar, corria i saltava per tota la casa. L'amo més cec que mai, no veient més enllà de la seua economia, ara sanejada, va voler reduir a la meitat la despesa en l'alimentació dels animals. Al carrer ja esperava la furgoneta de la gossera municipal.

La cartera del ministre

A l'últim consell de ministres, el president li va encarregar que es posara a treballar en algun projecte de llei de la seua cartera, per tal de desviar l'atenció del poble sobre les últimes mesures econòmiques que tant d'enrenou havien produït. Sense pensar-ho va assentir, a l'endemà mateix s'hi posaria a treballar. Camí de sa casa anava rumiant sobre el mandat del president, hauria de ser una gran llei, quelcom espectacular, compliria la funció de distracció i potser li donaria popularitat, convenia donar-li una empenta a la seua carrera política, qui sap si algun dia esdevindria el successor del president; no volia privar el seu país d'una figura de la seua valia i talent.

En arribar a casa li va demanar a la seua dona per la cartera de ministre que li havien lliurat al nomenament, la necessitava per a traure'n una informació molt important que li donaria una idea de què podria tractar la futura llei. La dona li digué que com que no la feia servir, l'havia desada a l'armari, però que li la podia traure-hi si volia. Ell li contestà:

—No cal que la tragues de l'armari, només vull saber de què hi posa que sóc ministre.

Malalts de llarga durada

L'equip mèdic es mostrava incapaç d'explicar què era el que passava. Els malalts duien molt de temps hospitalitzats sense millorar, ans al contrari, cada vegada l'estat de salut general era pitjor. El cap del servei, lluny de reconéixer la ineficàcia del seu tractament, pensà que potser els sistemes immunològics dels malalts estaven deprimits a causa d'un acomodament als fàrmacs i va decidir sense consultar amb altres especialistes, suspendre'ls la teràpia. La teoria que tenia consistia en que en quedar-se sense medicació, l'organisme d'un malalt reaccionaria positivament i començaria a lluitar contra la malaltia. No va ser així i una nit els malalts van començar a morir. Quan l'endemà l'infermer va comunicar la notícia al cap de l'equip, un dels seus deixebles més incondicionals va exclamar: "¡Que se jodan!".

La primera impressió

Un malentés amb la gravetat em va propiciar un colp al cap que em va dur directament a urgències totalment atordit. Allà mentre esperava a ser atés, vaig veure en front meu, esperant assegut, un vampir. Al principi em vaig espantar, però com que a la sala hi havia més gent, vaig anar tranquil·litzant-me. La gent feia com si res, passaven per davant d'ell i ni el miraven. Jo intentava no mirar-lo, però tampoc no volia perdre'l de vista per si de cas.

Em va cridar l'atenció que no li molestara la solana que entrava per les finestres pegant-li de ple en tota la cara que, per cert, tenia molt bon color, potser li hauria xuclat la sang a algú abans de venir, la qual cosa està molt ben pensada, ja se sap el que passa a urgències, pots tirar-te unes quantes hores sense prendre res. Aquell color de cara em va estranyar recordant la pal·lidesa dels vampirs de les pel·lícules. Al cap d'una estona va venir un infermer i se'l va endur en una cadira de rodes que amb prou feines podia arrossegar, deuria pesar bona cosa, no sé com poden volar i entrar per les finestres, me'ls imaginava més prims i lleugers els vampirs.

Jo no havia vist vampirs reals mai, no s'assemblen gens als del cinema, si no fos perquè mai em deixe dur per la primera impressió, aquest m'haguera passat desapercebut i Déu sap si no m'haguera mossegat el coll aprofitant un descuit.

Mesures extremes

...i si aquest pla basat fonamentalment en l'escanyament del pobre, reduint despesa social i pujant-li els impostos, que els acabe d'exposar, no donés el seu fruit; senyores i senyors diputats, em veuria en el trist deure d'aplicar mesures extremes que afectarien directament a aquesta institució. No quedaria més remei que eliminar del menú de què gaudeixen ses senyories, la segona ronda de cafès i xupitos... o no.

La visita

En una ocasió vam tenir la visita d'una cunyada que vingué a passar uns dies a casa. Deia que un antic nuvi seu, millor dit, el fantasma d'ell, l'estava assetjant, la qual cosa no era d'estranyar pel ressentiment que li deuria tenir a aquesta dona. Un dia que feia molt de vent, ella es va encabotar en fer-li una foto d'aquestes que es fan al capvespre, en què el model alça una mà i sembla que hi aguanta el sol. Per enquadrar la foto, va fer-lo retrocedir amb la desgràcia de que el xicot va caure pel penya-segat. Total per a res, perquè la foto va eixir moguda i l'efecte del sol sobre la mà no semblava real.

La meua cunyada va pensar que si estava acompanyada, aquest esperit la deixaria en pau. Sembla que va ser així perquè durant tota l'estada amb nosaltres, no va tornar a parlar de l'assumpte. Però, jo crec que va ser perquè el fantasma va trobar més distret emprenyar-me a mi, sabedor del meu caràcter irritable. Tan bon punt va arribar a casa, que van començar els fenòmens paranormals, com ara, les cerveses es canviaven de lloc a la nevera, el comandament de la tele desapareixia, sense saber per què es canviava la temperatura de l'aire condicionat... Jo dissimulava i feia com si no passara res, no sé si per respecte al difunt o per la por que em feia que la cosa empitjorara.

Després de dues setmanes la cunyada va marxar pensant que ja no tornaria a ser molestada, jo no n'estava molt segur perquè del que no hi havia dubte, és de que l'esperit de l'infortunat se'n va anar amb ella, ja que les coses a casa, immediatament, van tornar a la normalitat.

La xocolata del lloro

Quan li demanaren un pronòstic de la situació econòmica del país, desprès de fer una anàlisi minuciosa dels comptes de l'estat i de les prioritats a l'hora de retallar despeses per tal de complir els objectius de dèficit, només pogué dir, "No sé si aquest país se'n sortirà o no, de l'única cosa que puc estar segur és que la xocolata que li doneu al lloro és caríssima".

Reformes

I així, poc a poc, gairebé sense adonar-se'n, aquell poble acabà parlant una altra llengua, recollint cotó i dormint en barracons.

La crème de la crème

Als jutjats se'ls tenia molt ben considerats, no en va era gent distingida amb molt bona reputació, la crème de la crème dels delinqüents, només cometien delictes econòmics d'envergadura; acostumaven a deixar-hi propina, també a acceptar-ne, però això és una altra història.

Jocs literaris, Especial Pere Calders. Antaviana (II)

Aquesta és una altra participació al joc literari del bloc Antaviana, com a celebració del 100è aniversari del naixement de Pere Calders.

Conformista

Van convidar-lo a pensar i digué que no patiren per ell, que ja es trobava còmode així.

Militant

Van convidar-lo a pensar i digué que  no calia, que ja ho faria l'executiva.

Activitats estiuenques

Havia estat un any molt dur a la feina i necessitava canviar d'aires. Les esperava com qui espera a Déu i per fi va arribar la data, 1 de juliol, les reparadores vacances havien arribat. En un gran magatzem, va comprar el que necessitava per fer allò que havia d'haver fet feia molt de temps. Ningú s'ho impediria, ni tan sols la seua dona. Es passaria dues setmanes esbrossant el jardí i pintant la casa.