A l'últim consell de ministres, el president li va encarregar que es posara a treballar en algun projecte de llei de la seua cartera, per tal de desviar l'atenció del poble sobre les últimes mesures econòmiques que tant d'enrenou havien produït. Sense pensar-ho va assentir, a l'endemà mateix s'hi posaria a treballar. Camí de sa casa anava rumiant sobre el mandat del president, hauria de ser una gran llei, quelcom espectacular, compliria la funció de distracció i potser li donaria popularitat, convenia donar-li una empenta a la seua carrera política, qui sap si algun dia esdevindria el successor del president; no volia privar el seu país d'una figura de la seua valia i talent.
En arribar a casa li va demanar a la seua dona per la cartera de ministre que li havien lliurat al nomenament, la necessitava per a traure'n una informació molt important que li donaria una idea de què podria tractar la futura llei. La dona li digué que com que no la feia servir, l'havia desada a l'armari, però que li la podia traure-hi si volia. Ell li contestà:
—No cal que la tragues de l'armari, només vull saber de què hi posa que sóc ministre.
Mooooolt bona! Vols dir que li cal saber-ho??
ResponEliminaSabia que era ministre?
ResponEliminala nòmina segur que la sabia de memòria.....
ResponEliminaHahahahaha al menys tenir-ne una idea, no?
ResponEliminaAi, ai, més val riure!! :-DD
Si no sabia de què era ministre, segurament seria el de cultura...
ResponEliminaEls cosins, germans, tiets, padrins i resta d'endollats ja li ho recordaran!
ResponEliminaI per a què ho havia de saber? Si no els hi fa cap falta!
ResponEliminaO potser sí per saber en quin ram pot fer favors i endolls... i col·locar la família!
Mareta de déu... bona la sortida final, però és per posar els pèls de punta. Vull creure que el nom del seu ministeri sí que el saben, però ni idea de què fer-ne amb quest nom...
ResponElimina