Reincident

—Mama, he perdut la nena, he perdut la nena! —El xiquet cridava mentre sa mare, desesperada en no poder creuar el carrer fins que deixaren de passar cotxes, no entenia o no volia entendre el que escoltava.

Als anys seixanta, els xiquets podien jugar al carrer, anar a fer algun encàrrec dels pares i també, anar a escola sols, sense cap perill. Només calia cuidar-se dels cotxes, que eren molt pocs als barris obrers de la perifèria. Per això, la mare acompanyava els dos fills i els ajudava a creuar la carretera—com en deien—, únic carrer amb trànsit que separava sense cap pas per a vianants, les dues zones segures entre casa i el col·legi. Encomanant al major, que amb sis anys ja li semblava prou responsable, mirar per la seua germaneta.

Aquella vesprada, en eixir de l'escola, el xiquet va tindre una idea:

—Jugarem a una cosa. Ves tu per ací i jo aniré per allà, rodejarem les cases i ens trobarem a l'altre cantó. Veuràs que divertit.

La xiqueta no va entendre ben bé el pla i es va perdre. Per sort, en aquells anys tothom es coneixia i una dona que la va reconéixer, la va acompanyar fins a sa casa.

Han passat molts anys i ara, després de haver hagut d'enterrar-la prematurament, dubta en si haver-la portat a l'hospital aquell matí fou l'única cosa que podia fer per salvar-la. S'imagina els pares que, des del més enllà, diuen:

Ai!, Joanet. Has tornat a perdre la nena.