Una segona participació a la proposta de Relats Conjunts.
 |
Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008 |
Tristeses, desenganys, desamors, solituds, absències, desil·lusions i més tristeses van fer la seua existència insuportable. Massa llàgrimes ocultes rere els meus cristalls. Un capvespre, vençuda i cansada de tanta desfeta, va dir prou. Em va abandonar a la vora de la mar que la va acollir sense demanar-li res. Esvaint-se poc a poc, ara només em queda el record de d'una trista mirada.
Mira, aquesta la trobo més reeixida que la d'ahir, tu. Molt ben trobat, de fet, encara que entristeix una mica.
ResponEliminaEntristeix, però és una bona narració!
ResponEliminamolt bonica...
ResponEliminaTrista, però excel·lent.
ResponEliminaEls miops volem veure-hi sense ulleres, només amb les mans. Si el sentiment és pur, l'ullera fa nosa. No pateixis, de vegades m'amago darrere les paraules. Com les ulleres que porto. :*
ResponEliminaM'agrada, encara que trist.
ResponEliminaAins, que trist. No tinc el dia per llegir coses així, que em deprimeixo! Snif.. Però ben escrit, i força poètic.
ResponEliminaQue diferent!!! però plena de melancolia i tristesa
ResponEliminaCaram! la nit i el dia amb el relat anterior.
ResponEliminaMolt bo també.
Caram! Veig que no sóc l'únic que, de tant en tant, té atacs passionals de tristesa...
ResponEliminaBella i trista mirada
ResponEliminaAquest relat desperta molta tendresa.
ResponEliminaMolta poesia!
ResponEliminaLes mateixes ulleres són la que ens explica la història. Molt bon punt de vista! M.Pilar Martínez Herrero
ResponElimina